Feedly

follow us in feedly

diumenge, 30 de desembre de 2018

El encaje roto





Passejant pels carrers propers a la catedral de Palma de Mallorca vaig trobar una petita llibreria amb encant (Literanta), i hi vaig comprar un exemplar de El encaje roto, de Emilia Pardo Bazán, una recopilació de contes de violència contra les dones. L'edició és a càrrec de Cristina Patiño i l'ha publicat Contraseña editorial.

Patiño fa també un estudi sobre l'obra de Pardo Bazán i assenyala la seva reivindicació feminista, molt explícita en tots els contes que trobem en aquest recull, i en la resta de la seva obra, així com en la seva pròpia vida.

El Encaje roto són 35 relats que tenen en comú una violència contra les dones que podria semblar d'una altra època, però que avui dia encara no ha desaparegut. La lectura de totes aquestes narracions fa posar la pell de gallina. A mi m'han agradat especialment:

  • Las medias rojas
  • Los huevos arrefalfados
  • Apólogo
  • La dentadura
  • El encaje roto


Aquest últim, que dona nom al recull, ens demostra com un petit gest pot transformar la vida de les persones i evitar, per exemple, que una dona canviï un destí de maltractaments per una vida de llibertat. No cal que assenyali que la prosa de Pardo Bazán és literatura amb majúscules. Aquí us deixo un petit fragment de Las medias rojas:

"Cuando la rapaza entró, cargada con el haz de leña que acababa de merodear en el monte del señor amo, el tío Clodio no levantó la cabeza, entregado a la ocupación de picar un cigarro, sirviéndose, en vez de navaja, de una uña córnea, color de ámbar oscuro, porque la había tostado el fuego de las apuradas colillas"





divendres, 14 de desembre de 2018

JUNO, de Laia Aguilar






Juno, a la mitologia grega, era la deessa protectora de les dones i de la cura de la felicitat domèstica. La Juno que protagonitza la novel·la de la Laia Aguilar és una adolescent que, contràriament a allò que suggereix el seu nom, té una vida infeliç. La seva mare és a la presó per haver assassinat un home, i ella volta entre el centre d’acollida i diverses famílies que la rebutgen una i altra vegada.

Per tal de millorar la situació de la Juno els responsables del centre la matriculen a una escola en què, segons el director, tenen molt èxit amb els alumnes difícils. Contra la seva voluntat la Juno aterra a la classe del Cesc, un professor nou que haurà de posar a prova les seves habilitats per tal que el comportament de la nova alumna no interfereixi en la dinàmica de la classe. La Juno i el Cesc van alternant la narració capítol a capítol per a desvetllar-nos un petit fragment de la vida de tots dos i de la gent que els envolta.

L’autora és llicenciada en Comunicació Audiovisual i professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Vaig tenir el plaer de conèixer-.la oferint una xerrada sobre escriptura creativa al Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Mollerussa i em va encantar la manera tan planera i efectiva que va fer servir a la seva intervenció. És autora també de Wolfgang (extraordinari), que va rebre el Premi Carlemany el 2016 i el Premi Menjallibres el 2018.

Jo crec que amb aquest llibre la Laia ha creat una història atractiva per als joves, amb un personatge anti-heroi que s’ha d’enfrontar a les seves pors i mancances i que ens fa reflexionar sobre les actituds de persones que de vegades no entenem. Juno ens convida a pensar que darrere de cada persona hi ha tot un món i que, de vegades, aquest món no és de color de rosa.


dissabte, 8 de desembre de 2018

Bibliotecària = pensament convencional. WTF???


Estic enfadada. MOLT!

M'acaben de regalar el llibre CONEXIONES CREATIVAS: LA HERRAMIENTA SECRETA DE LAS MENTES INNOVADORAS, de Dorte Nielsen i Sarah Thurber. Fins aquí bé. Soc molt partidària de la creativitat i hi crec fermament, a més d'intentar aplicar-la tant a la vida diària com a la feina.

Començo el llibre i el trobo molt interessant. Parteix de la idea que la creativitat és la capacitat d'establir connexions entre realitats a priori diferents, i que tothom pot ser creatiu mitjançant el treball específic en aquesta línia, la qual cosa té molts avantatges per a resolució de problemes o millora de condicions en el dia a dia i el treball.

El problema arriba a la pàgina 58. Mireu:




Doncs resulta que a les autores no se'ls ha ocorregut res millor per exemplificar el pensament "normal", avorrit i poc creatiu que associar-ho amb una bibliotecària. Ep! i no una bibliotecària qualsevol, una bibliotecària de les de monyo, ulleres i rebequeta. A la pàgina següent llegim: "Imagina tu cerebro como una biblioteca gigante que es fuente de recursos para el pensamiento creativo. En el mostrador de una mente común, encontrarás a una bibliotecaria".




Si ja em coneixeu una mica us podeu imaginar la meva cara en llegir aquest paràgraf. I podeu pensar que no n'hi ha per tant, que han tirat del típic tòpic, i tararí, tararà... doncs jo us dic que JA ESTÀ BÉ, COLLONS! ja està bé de perpetuar el punyeteru tòpic. Ja fa molts anys que les bibliotecàries no som així. De fet, podria dir que no ho hem sigut mai. Les bibliotecàries fem mans i mànigues per atendre els nostres usuaris de mil i una maneres, i fem ús de la creativitat a diari, per aconseguir rendibilitzar espais, activitats i fons. Què hauria passat si, amb les retallades que hem patit en els darrers anys, no haguéssim fet gala de la nostra creativitat per a mantenir serveis i activitats a cost zero?

Les bibliotecàries fem aparadors culturals, usem totes les xarxes socials per acostar-nos als nostres usuaris, fem #bookfacefriday, biblioteques amb DO, utilitzem els codis QR per a fomentar la lectura, recomanem llibres al Youtube, fem escape rooms... i milers de coses més que demostren que tenim la creativitat completament interioritzada en el nostre dia a dia. I no només això, sinó que fem totes aquestes coses amb les melenes al vent, amb ulleres i sense, amb texans, tatuatges, pírcings i cabells tenyits de tots els colors de l'arc de Sant Martí.

Per això dic senyores Nielsen i Thurber que estaria bé que en edicions revisades canviessin aquest exemple tan poc afortunat per un altre. És més, em permeto dir-los que el fet de posar aquest exemple tan tòpic resulta molt poc creatiu per la seva part. Les convido formalment a acompanyar-me, a mi o a qualsevol de les meves companyes bibliotecàries en el nostre dia a dia per a demostrar-los la seva gran equivocació.

I ja per acabar, dels molts exemples que podria posar sobre la nostra creativitat i el fet de sortir de les cotilles que tradicionalment se'ns han imposat, us convido a veure el documental BIDES, encarregat pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, que demostra que les bibliotecàries no som un tòpic típic. Això ja s'ha acabat.





dimarts, 4 de desembre de 2018

Nou conte: LA CITA

LA CITA



Vaig col·locar els plats, els coberts, les copes, els tovallons (de fil) i, com a toc final, vaig encendre una espelma. Al cap d'uns minuts veuria el Jordi per primer cop.

La història havia començat un any enrere. “Vendre és com flirtejar” em va dir el Lluís la primera vegada que vam parlar. El Lluís Llanas és el propietari de Llanas Interiorisme, una botiga familiar amb més de 70 anys d’història que va començar venent teles per tal que les senyores es fessin la roba de la casa, però al llarg dels anys s’havia anat reinventant tot adaptant-se als nous temps. Actualment ofereixen tot allò que serveix per vestir la llar de dalt baix.

El Lluís no estava gaire avesat a les xarxes socials, però sabia que havia de pujar-hi per no quedar enrere, així que va decidir contractar-me com a Community Manager. La meva feina, tal com vam acordar, consistiria en crear la pàgina web, actualitzar el bloc i preparar continguts per a les xarxes socials: Facebook, Twitter i Instagram. Vam establir vint hores setmanals de feina que jo podia fer ben bé des del meu despatx.

Vam recórrer la botiga i el Lluís em va explicar tota la història, em va proporcionar fotos antigues i em va deixar fer-ne de noves dels diferents espais: cortines, roba de bany, roba de llit, matalassos... Vaig comentar-li la importància que les fotos fossin de bona qualitat per a compartir a les xarxes i ell hi va estar d’acord, ja que volia donar al negoci una imatge moderna i alhora extremadament professional.

Vaig dedicar ben bé un parell d’hores a la presa de fotos per tal de tenir un bon estoc i també vaig efectuar diverses gravacions del Lluís explicant la filosofia de la botiga en base a la frase amb què m’havia rebut i que tant m’havia agradat. D’acord amb aquesta vam crear l’eslògan: Vine a Llanas i enamora’t! Ara que ho penso: allò va ser premonitori.

Un parell de setmanes després ja tenia en marxa tota l’estratègia digital. Havíem estrenat la pàgina web; el bloc estava actualitzat, amb la idea de penjar posts almenys un cop per setmana; i ens havíem estrenat a les xarxes, amb un calendari de difusió, tant d’horaris com de continguts, diferent per a cadascuna. El llenguatge, d’acord amb el Lluís, havia de ser fresc, però educat, i alhora havia de tenir un punt sensual per adequar-se a l’eslògan marca de la casa. “Benvinguts a @llanasinteriorisme. T’ajudem en tot allò relacionat amb la #decoració de la #llar. #vineallanasienamorat”

Els primers mesos van ser fàcils. Llanas era una empresa molt professional, amb un producte de primera qualitat, i un servei exquisit. Això em donava tranquil·litat, ja que les xarxes eren una bassa d’oli. Res a veure amb una altra de les marques a les quals jo representava, una cadena de menjar ràpid que rebia moltes queixes sobre la qualitat dels ingredients i que jo havia de calmar com podia.

Potser feia quatre mesos que treballava per a Llanas quan em va arribar el primer missatge per twitter del Jordi. “@llanasinteriorisme #Help Necessito redecorar la casa ràpid i no disposo de gaire temps”. Es casava en breu i volia arreglar el seu pis de solter per a llogar-lo. Volia canviar la decoració de dalt baix i, com que disposava de poc temps, volia saber si a la botiga fèiem aquesta feina, i si ho podíem solucionar virtualment. “ I tant. Ràpid, fàcil i al millor preu. Clica: Llanas Interiorisme, remena, tria, envia’ns un mail i t’ho muntem quan et vingui bé. #vineallanasienamorat”. Aquesta va ser la meva resposta.

“Molt content amb @llanasinteriorisme. Atenció ràpida i professional. 100 % recomanable #aixísí”. Vaig traslladar el tuit al Lluís, que es va alegrar, com jo. Sempre va bé rebre elogis, i en general la gent no n’acostuma a fer. De queixar-se, sí que en saben.

La veritat és que la seva foto de perfil m’havia cridat l’atenció. No era guapo en el sentit estricte de la paraula, però sí molt atractiu, almenys per a mi. En un principi no vaig anar més enllà, però ell va començar a sovintejar les piulades esmentant els productes o, fins i tot, enllaçant articles de decoració que trobava per les xarxes. “@llanasinteriorisme he trobat aquest taulell de @pinterest sobre aparadors i he pensat en vosaltres http://bit.ly/2pyQEyo #llanasenamora”.

Així és que ens vam començar a “conèixer”. Clar que jo jugava amb avantatge, perquè podia accedir a les seves fotos personals, però ell “parlava” amb una empresa, per això em va sorprendre molt quan em va arribar un Missatge Directe seu, molt personal. “Si fos avui, decoraria tota la casa de color negre, que és tal com em sento. En això també em podeu ajudar?” I l’acompanyava d’una icona trista.

Jo sabia que no ho podia fer, que no ho havia de fer... però ho vaig fer. Vaig traspassar la línia i vaig preguntar-li que què li passava. Aleshores vam entrar en una nova dimensió en la nostra “amistat”. Em va explicar que quedava tot just un mes per a la seva boda, però que no estimava la Laura. “Què puc fer?” em va demanar.

Jo coneixia la Laura, l’havia vist amb ell rient, viatjant, sopant... i era tan maca! M’hauria agradat tant ser en el seu lloc! La meva opinió, clar, era que si no l’estimava, que no s’hi havia de casar. Per ell, per ella. Que era injust per a tots dos.

I no sé si em va fer cas a mi, o és que ja ho tenia molt clar, però la boda es va anul·lar. No ho vaig saber per Twitter, ja que tots dos eren molt discrets, però vam començar a parlar cada cop més per missatges privats i la relació s’anava fent cada cop més íntima. Semblava mentida que únicament parlant a través d’una xarxa social haguéssim arribat a apropar-nos tant. Només faltava conèixer-nos en persona. En teníem moltes ganes i jo havia volgut convidar-lo a casa meva. Necessitava jugar en el meu terreny.

L’espelma tot just havia acabat de deixar caure la primera llàgrima de cera, quan el timbre va sonar. El cor em va començar a palpitar desbocadament, vaig notar com envermellia lleugerament i com un agradable formigueig em recorria totes les extremitats. Feia massa temps que no estava amb cap noi. Vaig obrir la porta i allí estava el Jordi, tal com el coneixia de les fotos a Twitter. Un lleu gest de sorpresa va recórrer la seva cara, però de seguida se’m va acostar i em va fer un petó: “Ja fa dies que em tens enamorat, però el que no imaginava és que fossis tan guapo”

dijous, 22 de novembre de 2018

Literatura Infantil i Juvenil: protagonistes femenines





Tots coneixem Tow Sawyer, Jim Hawkins i Nils Hölgersson. Són personatges que ens han acompanyat durant generacions entre les pàgines de grans llibres de LIJ. Però avui vull fer un homenatge als personatges femenins que també desfilen per les pàgines dels millors llibres per a infants i joves, i que són tan grans com aquells (o més) 

Algunes de les meves protagonistes preferides:

  1. MATILDA, de Roald Dahl. Una nena que aprèn sola a llegir en una biblioteca. Totes les bibliotecàries n'estem enamorades i ens agradaria tenir una Matilda a qui prestar Dickens i Dumas.
  2. ANNA DE LES TEULES VERDES, de Lucy Maud Montgomery. Una nena pèl-roja, pigada, adoptada per un matrimoni gran per tal que els ajudi en les feines de la casa. Un llibre que ara, no deixarien publicar, n'estic segura.
  3. PIPPI de Astrid Lindgren. No li cal presentació. Qui no ha volgut ser amiga de Pippi i viure mil i una aventures?
  4. LESLIE, de Katerine Paterson. El protagonista de Un puente hacia Terabithia és en Jess, però el paper de la Leslie és fonamental per a l'avançament de la trama i, sobretot, el tràgic final, que sempre recordarem. Un llibre prohibit per aquest final, entre altres coses.
  5. JO, de Louise May Alcott. La doneta més rebel i, a més, escriptora. També ens agrada molt, clar!
  6. CELIA, de Elena Fortún. Una nena encantadora que va fer les delícies de les lectores de principis del s. XX. Acaba de sortir la biografia de l'autora, imprescindible per aquelles que ens vam enamorar de Celia: Oculto sendero
  7. FANTÔMETTE, de Georges Chaulet. Recordo devorar les aventures d'aquesta heroïna. Juraria que no s'han tornat a editar. Ja en tenen prou les nenes d'avui en dia amb LadyBug?
  8. ALICIA, de Lewis Carroll. Un clàssic no només de la LIJ, sinó de la literatura en general, a qui no cal presentar. 
  9. KATNISS EVERDEEN, de Suzanne Collins. Protagonista d'una exitosa trilogia, avui tothom coneix la Katniss i la seva lluita contra el Capitoli.
  10. GEORGE, de Alex Gino. Acabo de llegir aquest llibre i, tot i que no és un clàssic, vull incloure'l com a homenatge pel retrat tan aconseguit de les dificultats d'una nena transgènere. I encara que som al S.XXI i que sembli mentida, ha estat prohibit als EUA.


La revista Faristol acaba de publicar un article sobre Dones protagonistes a la Literatura Infantil i Juvenil que potser també us interessa. 


divendres, 16 de novembre de 2018

Literatura Infantil i Juvenil: cites inspiradores





La Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) és l'entrada al món de la Literatura. Qui s'hi capbussa i frueix de la navegació entre pàgines i més pàgines d'aventures, humor, terror, misteris... té molts números per convertir-se en un adult lector i això, com no cal que us expliqui, té múltiples beneficis. 

Els escriptors de LIJ, apart de fer-nos gaudir amb els seus llibres, ens han deixat frases sobre la lectura que podem trobar recopilades en diferents enllaços. Avui en destaco les següents:


  1. Estamos habitados por libros y por amigos. Daniel Pennac
  2. Les paraules ens faran un pont lluminós que s'alçarà per sobre nostre i seran la supervivència. Els poetes que ens han precedit ens han fet hereus d'aquesta llum. Olga Xirinacs
  3. Siempre he creído, y sigo creyendo, que la imaginación y la fantasía son muy importantes, puesto que forman parte indisoluble de la realidad de nuestra vida. Ana María Matute
  4. Un libro es como un espejo. Si un tonto se mira en él, no puedes esperar que refleje un genio. J.K. Rowling
  5. Es un buen libro aquel que se abre con expectación y se cierra con provecho. Louise May Alcott
  6. El que no cree en la magia, nunca la encontrará. Roald Dahl
  7. ¿Por qué a los adultos no les gustaba leer las historias que hablaban de Narnia, de islas secretas, contrabandistas y peligrosos duendes? Neil Gaiman
  8. Los niños tienen el derecho a encontrar sus propios autores, y yo quiero ser ese autor, no el material de un programa de curso. Neil Gaiman
  9. Es importante que los niños lean poesía. Y es más que importante, es necesario. Gloria Fuertes
  10. No sé cómo debe ser un libro infantil, trato de ser auténtica; auténtica en el sentido artístico, que es lo único que me propongo cuando escribo. Astrid Lindgren


Quina us ha agradat més?

Aquestes i moltes altres les podeu trobar a:

15 frases célebres de Gloria Fuertes



Imatge extreta de: Pensamientosliterarios.com


dimecres, 7 de novembre de 2018

A punt d'estrena





Que acabo de llegir aquest llibre de la M. Carme Roca i m'ha agradat molt.

Que tracta de la vida de l'Eulàlia Rovira entre els anys 40 i 50. Una nena malaltissa que aconsegueix treballar de maniquí per a Pertegaz, després de passar pels taulells de Can Jorba, la famosa empresa de Barcelona.

Que la seva vida estarà marcada per les convencions socials i la por al què diran, i això la conduirà a cometre un error darrere d'un altre.

Que coneixerem un ventall de personatges que ben segur podrien haver existit realment: des del feixista furibund, fins el professor d'esquerres que ha de fugir d'Espanya, passant pels homosexuals que han de guardar les aparences sigui com sigui, les minyones arribades d'Andalusia, i les treballadores que deixen la feina un cop s'han casat.

Que m'ha agradat molt també el retrat d'aquella època, amb les referències als anuncis, i als serials de la ràdio i, sobretot, la multitud de detalls sobre la roba, la confecció, i el món de la moda en general.

Que us la recomano si us agrada tot això que us he dit, i que si us estranya com he fet aquesta recomanació, només cal que llegiu el llibre i ho entendreu.


dilluns, 22 d’octubre de 2018

XIII Jornades de les Lletres Ebrenques




Un any més he assistit a les Jornades de les Lletres Ebrenques, convidada per la incombustible Joana Serret.

Pel matí, després d'un espectacle de contes i llegendes de les Terres de l'ebre a càrrec del grup de teatre juvenil de l'EtcA, vaig sortejar 5 exemplars de Les Aventures d'en Nic entre els nens i nenes assistents, junt amb l'Olga i l'Ester Besolí, autores de Els Contes de Muniatto, que també van sortejar els seus llibres.

A continuació, i entre saludar a uns i a altres, vam poder gaudir d'espectacles de poesia elèctrica i teatrals. I l'hora de dinar es va passar en un sospir entre escriptores, llibreteres, bibliotecàries, i gent vinculada d'una o altra manera a la literatura.

Per la tarda tocava la xerrada sobre biblioteques i autors de capçalera, conduïda de manera impecable per Ricard Ruiz Garzón i presentada per Àlex Cosials. Els escriptors van parlar de la seva vinculació amb les biblioteques, i del seu amor pels nostres equipaments, i les bibliotecàries també hi vam dir la nostra. Ells ens estimen i nosaltres també, i per això els recomanem (o prescrivim, que queda més modern)








Les Jornades són un magnífic aparador de la literatura que es fa a casa nostra, i de qualsevol tipus d'espectacle que s'hi relacioni. Permeten posar en contacte autors, lectors i altres professionals del món del llibre i també, evidentment, comprar llibres. Enguany Espai Cultural Guaix feia la parada amb els llibres de tots els autors presents a les Jornades. Jo ja em vaig emportar uns quants exemplars signats. 

L'any que ve tornarem. Espero que amb la segona part de Les Aventures d'en Nic (pel Priorat).

Gràcies, Joana! 




dilluns, 15 d’octubre de 2018

El Club de lectura infantil





El dia  26 comença una nova edició del Club de Lectura Infantil de la Biblioteca de Cambrils. Ja deu fer uns 15 anys que el dinamitzo, i molts dels nens que passen pel club després continuen al juvenil, amb l'Eva Ferré. 

Perquè és necessari un club de lectura? hi ha mares i pares que, quan s'inicia el curs, venen a la biblioteca a la recerca d'activitats (gratuïtes) i sovint tenen fills als quals no els agrada llegir (cada cop més) i els voldrien apuntar al club per veure si així s'engresquen. 

A les biblios no tenim receptes miraculoses, però sí que procurem engrescar amb coses tan senzilles com compartir opinions entorn de la literatura, conèixer llibres de temàtiques i d'autors diferents,  aprendre mitjançant l'ús de jocs, parlar amb escriptors i il·lustradors i, sobretot, oferir un ampli ventall d'opcions de lectura que ajudin en la creació d'un esperit crític i autodidacta. És a dir, volem que els nens i nenes tinguin les eines necessàries per a escollir les seves lectures ara i en un futur de manera autònoma. 

Sovint s'acaben apuntant nens i nenes que ja són lectors i això fa que ens preguntem pel sentit del club de lectura. Si ja són lectors, aleshores perquè s'apunten al club? doncs la resposta és al final de paràgraf anterior i també podríem comparar el club infantil amb els clubs de lectura adults. Gairebé totes les biblioteques en tenen algun i ningú no es planteja que la gent que hi va ja són lectors. Doncs el mateix. Els lectors tenim de vegades la necessitat de compartir les nostres impressions sobre allò que llegim, i els clubs acompleixen aquesta funció perfectament.

Al club de la biblioteca de Cambrils he realitzat muntanyes de lectures i activitats (especialment engrescadores van ser les del 2016, amb el Centenari Roald Dahl); hem pogut xerrar amb autors com Olga Xirinacs, Josep Albanell, Ignasi Blanch, Jordi Folck, Vicenç Villatoro... i molts més; i han passat per la nostra sala molts nens i nenes que ara ja són grans i que encara recorden el seu pas pel Club. 

En un exercici de sinergia literària, el Jordi Folck (que va venir a una de les sessions del club i que, a més, és l'editor del meu llibre) em va preguntar pels meus "consells" per a engrescar a la lectura i els va publicar al seu bloc: Los 10 consejos de Rosana Andreu para hacer lectores. És només una petita part de les coses que es poden fer, però n'hi ha moltes més, i és que "cada maestrillo tiene su librillo".

La foto que encapçala el post és d'una sessió del 2008 i hi apareixen, entre altres, l'Alba i la Maria, amb les quals encara avui tinc amistat. Una relació que comença entre llibres no pot anar malament, no creieu?





dimecres, 26 de setembre de 2018

GRÀCIES!






Sempre dic que la gent no dóna prou les gràcies. La crítica sempre la tenim a la punta de la llengua, però l'agraïment... de vegades el soterrem injustament.

Avui predicaré amb l'exemple i donaré les gràcies a l'equip Nic. Ara fa un any estàvem a punt de veure publicat, després de mesos de feina, de reunions i de correccions, el primer volum de Les Aventures d'en Nic. I vull donar les gràcies al Jordi Moretó, al Jordi Folck i a la Irene Gutiérrez.

Al Jordi Moretó per donar-me l'oportunitat de traslladar al paper la seva experiència real. El Jordi és una persona generosa, que va confiar en mi a través de la Sandra Veà (a qui tampoc donaré mai prou les gràcies) i que va acceptar de bon grat tota l'evolució del projecte. No sé què es deu sentir veient-se convertit en un personatge de ficció! curiosament els seus comentaris respecte el text sempre van més encaminats a respectar el Nic, que a ell mateix. Sempre s'ha volgut quedar en un segon pla i si l'he retratat com a golafre o maldestre algun cop, mai s'ha queixat.

Al Jordi Folck per fer possible que el projecte inicial hagi esdevingut un llibre amb tots els ets i uts. Però no només això, sinó que ha convertit aquella primera idea en el llibre que és ara i, amb els seus consells, estic aprenent a convertir-me (algun dia potser ho aconsegueixo) en escriptora.

A la Irene Gutiérrez, per haver convertit en imatges el meu text, acabant de convertir-lo en un llibre com cal. També per la maquetació, que amb les presses d'última hora li va portar més d'un maldecap.

I bé, ara només cal esperar que arribi el segon volum de les aventures d'un ruc que trota alegrement per les pàgines de la literatura infantil.

La foto és de Cambrils Cultura




dilluns, 10 de setembre de 2018

Llegir té premi?




El Servei de Biblioteques i Legiland han convocat aquest estiu LLEGIR TÉ PREMI, un concurs per a fomentar la lectura. El mecanisme era molt senzill. Només calia inscriure's a la pàgina amb el carnet d'una biblioteca, crear un avatar, triar lectura, llegir i guanyar punts contestant els qüestionaris.

Enguany jo he tingut una experiència doble: com a dinamitzadora i com a mare de participant i us puc explicar la meva experiència des d'aquesta doble vessant.

PUNTS A FAVOR: la meva filla, que no llegeix habitualment, ha llegit molt, moltíssim. Ha devorat un llibre després de l'altre, tant lectures clàssiques com més modernes: Un monstruo viene a verme, Un puente hacia Terabithia, Ningú és un zombi, El club de las zapatillas rojas, Wonder i molts més que ara no recordo. I no és l'única que ha llegit molt a Cambrils. Més d'una vintena de nens i nenes de la nostra biblioteca es van inscriure.

PUNTS EN CONTRA: el tema del concurs provoca una mica de frustració. He vist com la Judit llegia i llegia, i tot i així hi havia nens i nenes que llegien el doble, el triple, deu vegades més... i per molt que llegís mai aconseguia estar en el rànquing dels 10 primers lectors. La diferència de punts, a més, era abismal. Altres nens de la biblioteca m'han comentat el mateix. Si hi ha nens que llegeixen actualment d'aquesta manera tan devoradora, jo que me n'alegro. Pensava que no existien. En tot cas, el tema de les puntuacions també es frustrant quan algú s'incorpora al joc i ja ha passat un mes, per exemple, i hi ha nens que porten un mes llegint. És realment impossible arribar a aconseguir cap premi, així que tothom s'hi hauria d'apuntar els primers dies si vol tenir opció a premi.

També trobo a faltar algun gadget per a compartir lectures a Instagram Stories, per exemple. En aquest cas els nens i nenes donarien visibilitat al concurs i als llibres i això seria una propaganda ideal de boca-orella directa entre el target de públic a qui s'adreça el concurs.

El Concurs ha acabat tot just fa un parell de dies i jo em pregunto: Llegir té premi? La resposta és SÍ, en majúscules. Encara que el concursant-lector no hagi guanyat ni la tablet, ni l'smart watch, ni els llibres, ha guanyat en hàbit lector, vocabulari, imaginació, expressió, concentració i segur que començarà l'institut amb molt bon peu i és que, com diu aquest article de l'ARA CRIATURES, tres estius sense llegir equivalen a un any perdut en desenvolupament intel·lectual.





dijous, 6 de setembre de 2018

Tim Burton




Te'n vas a Madrid i quedes amb uns amics. Parlant, parlant surt el tema Tim Burton, ja que la Paula està fent el TDR sobre ell. I el David i la Carmen diuen: "Pues ahora llevan una mega-expo de Burton Bèlgica". I aleshores arriba l'aniversari de la Paula i et diu: "Ja sé què vull de regal". Doncs sí: Cap a Bèlgica!

Després de superar el viatge en avió, arribem divendres a Brussel·les i visitem els típics llocs: la Grand Place, el Manneken Pis, el Museu de la Xocolata, la Catedral, l'Atomium. Apart de constatar que els belgues són molt guapos (i guapes), ens adonem que tot és ple de cerveses, còmics i xocolata. I que les botigues són totes molt boniquetes.









Dinem "moules and frites", ja que s'han de tastar els productes locals, i sopem més lleuger. L'endemà de bon matí sortim cap a Genk. La mega-expo es troba al C-Mine, una mina reconvertida en museu i allí hi passem un  munt d'hores repassant de dalt baix i amb lupa tots els elements que certifiquen que l'univers de Tim Burton és molt especial.

Diumenge només tenim un parell d'hores pel matí per visitar el Musée de la Bande Desinée. Ens agrada molt perquè hi ha molta info, sobretot de dibuixants locals, que aquesta gent hi tenen una dèria amb els còmics. Tintin, Astèrix, Barrufets... però també còmics feministes i mini-seccions sobre el còmic i la premsa (Charlie Hebdo), per exemple.

Al migdia marxem cap a l'aeroport i a les 18 ja ens espera el Carles a l'aeroport de Barcelona.

Un viatge llampec encantador. M'ha agradat molt Bèlgica, l'expo de Burton i els museus, però el que més m'ha agradat ha estat compartir aquests moments amb la Paula, que en breu volarà molt alt, i a mi m'encanta que així sigui.







dimarts, 28 d’agost de 2018

Follow + Unfollow = Block





Les xarxes socials ens han agafat en calces, i hem anat aprenent la "netiqueta" a còpia d'equivocar-nos, cagar-la, rectificar, i aprendre ràpidament.

Sobre la gent que sempre les veu com si fossin el dimoni, jo sempre dic que a mi m'han donat més alegries que disgustos, i és que el fet de poder compartir opinions i debatre amb gent d'arreu i en temps real (i fins i tot algun cop amb els teus referents) és molt positiva.

Però hi ha, certament, gent que en fa un mal ús. Podríem parlar de moltíssimes coses, però avui només volia comentar el tema Follow+Unfollow. Per si no ho sabeu (o encara no us n'heu adonat) és una activitat que acostumen a fer de manera sistemàtica i planificada certs personatges que es volen fer populars a base de tenir seguidors. I com ho fan? Molt senzill: comencen a seguir massivament esperant rebre un follow de tornada.

Fins aquí res a dir. Per a mi és bonic compartir a les xarxes. Ho considero un enriquiment. La cosa es capgira quan resulta que aquella persona que fa una setmana et  va fer follow, i a la que fas likes, resulta que no et fa ni un punyetero like. Mires el seu perfil i t'adones que t'ha fet unfollow. Clar, el que volia era simplement augmentar seguidors, però mantenir la ràtio entre seguidors i seguits ben ampla.

Ja fa temps que els he calat. Malgrat això, és una pràctica que no deixa de fer-me molta ràbia. És allò de "Jo sóc molt important i és molt interessant el que dic, però m'importa una merda el que dius o fas tu". Tampoc és una cosa exclusiva de les xarxes, vindria a ser allò de mirar-se sempre el melic o "yo, mi, me, conmigo".  M'ha arribat a passar que, en adonar-me, faig unfollow, i al cap d'unes hores et tornen a fer follow, tan feliços ells.

S'ha de ser vanitós i pagat de si mateix per practicar aquesta estratègia i, a més, de manera planificada. Me'ls imagino prenent un cafè i unes torradetes pel matí i consultant alguna aplicació que els permet actuar de manera sibil·lina: "Aquests 60 em van seguir fa una setmana, ja m'han fet uns quants likes, ara ja els puc fer unfollow. Ja són meus" I anar clicant unfollows mentre remenen el cafè i pugen la seva entrada xupi-guai al bloc.

Doncs sabeu què, jo tinc la meva pròpia equació:

FOLLOW + UNFOLLOW = BLOCK

Estaria bé que tothom féssim el mateix, i que quan algú tingués un munt de bloquejos, li esborressin el compte. Que dolenta sóc, ho sé.


dissabte, 23 de juny de 2018

Contes de Dahl a la biblioteca de La Canonja





Vaig començar la meva vida laboral com a bibliotecària a La Canonja, tot just acabar la Diplomatura de Biblioteconomia i Documentació. Hi vaig treballar durant 10 anys i alli vaig aprendre moltes coses i vaig conèixer un munt de gent.

Vaig aprendre a tractar amb el públic, a seleccionar fons, a tractar-lo, a programar activitats (el Senalló de contes!), a explicar contes (encara recordo com suava i envermellia les primeres vegades)... Em vaig equivocar infinitat de vegades, però també vaig tenir molts encerts. Curiosament allí vaig tastar per primer cop la mala llet de la gent quant a temes laborals. Recordo que deien que havia entrat allí per "enxufe", ja que la meva mare treballava a la Diputació. El cas és que ni jo ni la meva mare coneixíem a ningú de La Canonja ni mai hi havíem tingut cap contacte. 

El Felicià va ser el meu cicerone els primers dies al Castell de Masricart. La biblioteca, contravenint qualsevol norma bibliotecària, estava situada a les golfes i no hi havia ascensor! si en vaig pujar i baixar d'escales en aquests 10 anys (entre altres coses, els lavabos estan baix). El Felicià  es va convertir en amic i confident, i ho continua essent avui dia. Ara, però, ja no fumem, pentinem canes, i necessitem ulleres de prop. 

Les circumstàncies també van fer que conegués, durant la meva etapa a La Canonja al Joan-Elies Adell, flamant director de la Institució de les Lletres Catalanes, i al Josep Albanell. A ell vam dedicar el Felicià i jo la primera activitat important de dinamització (El Racó de Joles Sennell), que fins i tot vam arribar a publicar a la Revista CLIJ. Des d'aleshores m'honora també el fet de ser amiga del Josep, un dels millors escriptors catalans (si no l'heu llegit, feu-ho).

Al cap de 10 anys vaig marxar per a iniciar una nova etapa laboral a la Biblioteca del meu poble. La relació amb La Canonja no l'he trencat mai, i he anat seguint tots els passos que s'han donat per tal que ara ja formi part del Sistema de Lectura Pública. El passat dijous vaig tenir el goig de tornar-hi convidada pel Club de Lectura. Estaven llegint Dahl i hi vaig anar a fer la meva sessió d'Històries Imprevistes. Va ser l'oportunitat de retrobar-me amb antics usuaris i de mostrar com he crescut professionalment molts anys després d'haver iniciat la meva vida laboral allí.

I demà què? 








dijous, 14 de juny de 2018

Nou conte: NO M'ESTRANYA



NO M'ESTRANYA



Poques coses m'estranyen. Treballo en un bar i n'he vist de tots colors.

Com el noi ben vestit que venia cada dia a esmorzar puntualment a les 8'15 i tornava a l'oficina bancària del costat a les 8'45 exactament, ni un minut més, ni un minut menys. Cafè amb llet i croissant. El vam trobar a faltar el dia que no va aparèixer a l'hora habitual, fins que ens vam assabentar que havia estafat 150.000 euros als seus clients. També devia esmorzar a les 8'15 en algun hotel paradisíac?

O com la Joana, que passava a fer el tallat (descafeïnat, amb sucre moreno i llet de soja) després de deixar els tres nens a l'escola. Sempre explicava com n'era de feliç cuidant de la seva família. Deu ser ara més feliç amb el professor de pàdel amb qui es va fugar a la francesa?

O com el Gerard. Dos cops per setmana venia a berenar entre classe i classe de bàsquet que oferia als xiquets desafavorits del barri. Pobres, deia, potser aquest és l'únic moment que algú els presta atenció. Entrepà de pernil o formatge, cervesa i cafè. Aquest se'l prenia fora fumant mentre feia petar la xerrada amb els vianants. Al Telenotícies, amb les manilles, no podia fumar i tampoc semblava que tingués gaires ganes de xerrar amb els polis que escorcollaven el seu ordinador a la recerca d'imatges poc edificants dels nens desafavorits. I en van trobar. Moltes.

O com el Ramon, el profe d'institut que prenia cada dia un cafè sol acompanyat de 4 o 5 cigarretes. Normalment llegia el diari i parlava amb els habituals de política, de dones o de futbol. Va publicar un llibre de relats amb el nostre bar d'escenari d'algun dels contes. Ell deia que era pura ficció, però jo vaig conèixer algun dels personatges que hi apareixen. No em va estranyar, jo ja havia observat que sempre estava molt al cas de tot allò que succeïa al seu voltant. Com jo mateixa.

O com la iaia Gertrudis. Baixava cada matí a fer el cafè amb llet (curt de cafè i amb molta escuma, sense sucre). Devia passar dels 90, però estava pinxa com una mala cosa. Venia sempre ben arreglada, planxada, perfumada i clenxinada i parlava pels descosits. No em va estranyar que aquell dia que no vam escoltar les seves històries fos també l'últim de la seva vida. Va morir a la taula, abans que li portèssim el seu cafè amb llet. I tampoc em va estranyar que a casa seva haguessin d'entrar obrint-se pas entre tota una muntanya d'objectes i brossa que la Gertrudis havia anat acumulant al cap dels anys. Síndrome de Diogenes crec que en diuen. Si és que en veig de tots colors, ja us ho dic.

Per això tampoc em va estranyar res allò del xicot de la motxilla. Va aparèixer un dia cap a les 20 hores. Ens va dir que la seva noia estava malalta i que venia a menjar d'una esgarrapada per tal d'arribar a casa i dedicar-se plenament a cuidar-la. Entrepà de truita, cervesa, tallat.

Va venir invariablament durant dues setmanes, cada dia a la mateixa hora (si en som de rutinaris!) i menjava sempre el mateix. Ens explicava com estimava la seva noia des que van començar a sortir dos anys abans.

S'havien conegut mentre estiuejaven a Cambrils i s'havia enamorat a primer cop d'ull de la noia prima de llarga melena rossa i arrissada. Ella tenia problemes a casa i de seguida van decidir anar a viure junts. S'enamorava cada cop que obria els ulls pel matí i la trobava al seu costat. Abans que ella despertés enfonsava el nas entre els seus cabells i ensumava l'olor sovint fresca i femenina, a voltes amb un regust acre per la suor nocturna. Sempre, però, agradable.

Quan va descobrir que tenia una aventura amb un company de feina tot el seu món s'havia enfonsat. Havia desitjat morir per no haver-la de veure en braços d'un altre. Però va succeir "allò" (no ens va explicar què era exactament "allò"), que la va deixar postrada al llit. Es va sobreposar a la traïció, i es va prometre que dedicaria tots els seus esforços a cuidar-la nit i dia.

Això i més coses de la seva relació ens va explicar el noi de la motxilla durant dues setmanes. Fins que un dia dos agents dels mossos d'esquadra van entrar al bar i  el van detenir a mig entrepà de truita. El noi no es va resistir i per la premsa ens vam assabentar que els seus veïns havien avisat la policia en sentir una olor estranya que sortia del seu pis. No em va estranyar que hi trobessin el tronc de la seva noia estirat damunt del llit, ni tampoc em va estranyar què vaig trobar dins la motxilla que havia deixat oblidada el noi sota la taula. Un rínxol ros s'escolava entre la cremallera.



diumenge, 10 de juny de 2018

Presentació de Les Aventures d'en Nic a l'UNICORN





L'Espai de Desenvolupament de Rucs i de Natura l'Unicorn ha realitzat una jornada de portes obertes el 10 de juny amb l'objectiu de recaptar fons per al projecte d'asinoteràpia que duen a terme al pavelló de mares i fills de la presó de dones de Barcelona.

La Jornada s'ha iniciat amb l'acollida per part de la Laura, que ha explicat l'etologia del ruc i, a continuació, les famílies inscrites han pogut visitar tota la zona per a conèixer i interactuar amb els animals i els espais: ovelles, cabres, rucs, minipigs, ponis, gallines, conills, i un jardí dels sentits. 

En finalitzar aquest recorregut he explicat en 15 minuts què són Les Aventures d'en Nic i, fins i tot, n'he llegit un fragment.

Ha estat un matí preciós en un lloc que convida a deturar el ritme habitual que portem en el nostre dia a dia (cosa que també m'agrada transmetre quan parlo del llibre) i en contacte amb el medi natural. Aquest fet és actualment de vital importància si tenim en compte que els nens cada cop estan més desconnectats de la natura, i la connexió amb aquesta aporta molts beneficis, tal com explica Richard Louv en aquest article publicat a El País. Dono les gràcies al meu amic Pep Bruno per compartir-lo.

Només em resta agrair a la Laura el fet de convidar-me a presentar el meu llibre i  l'enhorabona per la bona feina que realitzen a l'Unicorn, sobretot pel que fa a les teràpies inclusives i terapèutiques.









divendres, 8 de juny de 2018

Nou conte: NO ESTEM SOLS


NO ESTEM SOLS



L’excursió es presentava magnífica el dia que les vides de la Pilar, La Marissa, el Quim i el Joan van canviar per sempre més.
-     Bon dia – va saludar la Pilar.
-     Bon dia – van respondre els altres tres companys.

Tots quatre es reunien cada dijous a les nou davant del Casal d’avis per a fer una excursió. Fes fred, fes calor, fes pluja, o fes vent. Si hi havia inclemències, canviaven la ruta prevista a última hora per tal d’adaptar-se i no haver de desistir de fer-la.

Ja depassaven la seixantena, però estaven actius com una mala cosa. Eren persones cultes, dinàmiques, socials. La resta de dies els empraven entre les feines de casa, les sessions de gimnàs, les visites a la biblioteca, les partidetes de cartes amb els amics, les trobades amb les amigues a la cafeteria, i de vegades amb la cura dels néts.

Feia ben bé dos anys que havien iniciat les sortides a la natura. Fills, filles, gendres, nores, néts i nétes s’havien preocupat de bon començament. Vés, si ja no teniu edat per anar per la muntanya. Mira que si us passa res i us hem de venir a rescatar... però ells sempre adduïen que la tecnologia i el seu bon cap eliminaven cap mena de risc.

I així havia estat. En dos anys havien voltat per la majoria de cims, muntanyes i boscos dels voltants de Cambrils. Fins i tot havien fet alguna excursió molt més llarga als Pirineus durant l’estiu. Estaven molt orgullosos del fet que tota la parentela estigués d’allò més equivocada, i que mai haguessin tingut cap incident remarcable. Bé, algun n’havien tingut, però s’havien guardat prou d’explicar-lo, com el dia que van topar-se de cara amb una família de porc senglars i el que semblava el mascle els havia mirat amenaçadorament. O l’altre dia que el Joan a punt va estar de rebre una mossegada d’una serp que zigzaguejava entre la fullaraca dels boscos del Montsant.

El temps havia fet que els parents oblidessin les seves objeccions i ja no els feien les recomanacions del principi: porteu aigua, porteu menjar, no oblideu les capes de roba com una ceba, una bona motxilla, els telèfons carregats... Simplement es limitaven a demanar-los quina ruta farien, només per si passava res...

-      Avui anirem a La Mussara – va dir la Pilar
-      Però que no anàvem a Prades?
     - Canvi de plans. Estava buscant informació a la biblioteca i del prestatge va caure un llibre sobre La Mussara. Em va cridar l’atenció i el vaig fullejar. És un lloc molt atractiu, de no gaire difícil accés, i el poble, o el que queda d’ell, és fruit de moltes llegendes i successos estranys...

-      Successos estranys?? – va dir el Joan – A mi, aleshores, no se m’hi ha perdut res allí.
-     Au, vinga – va riure el Quim – Segur que són històries de velles. A més, hi anem a plena llum del dia, mira quin temps més esplèndid! Les coses misterioses sempre passen per la nit.
-       Doncs jo sí que hi vull anar – va dir la Marissa – Els meus fills hi van sovint, i jo encara no ho conec. A veure aquest llibre, Pilar.
-     Té, dóna-hi un cop d’ull. He tingut sort, resulta que en anar a fer el préstec la bibliotecària m’ha dit que no era de la biblioteca. No estava segellat, no tenia codi de barres, ni cap altra marca de propietat. Jo li he dit que havia caigut del prestatge i que bé devia ser seu, però ella m’ha dit que no i, fins i tot, que mai l’havia vist, i que ja me’l podia quedar. Quina sort!

   Van agafar el cotxe i van posar rumb a Vilaplana. En arribar van agafar motxilles, van comprovar que ho tenien tot en ordre, i van enfilar cap amunt, seguint el camí assenyalat, passant per la Font de la Creu i iniciant la pista. En uns minuts el grup va trobar la bifurcació que permetia pujar a la destinació per Campanilles o per les Tosques. Van triar aquest últim itinerari amb la idea de baixar per l’altre en tornar, tot fent una ruta circular.
   
    Les Tosques és un antic camí de ferradura empedrat envoltat d’una espessa vegetació que no deixa passar el sol. Els excursionistes es van aturar una estona a admirar els salts d’aigua que anaven trobant.

-       I si ens remullem una mica? – va proposar la Marissa
-      Que t’has begut l’enteniment? – va respondre el Joan. – Aquesta aigua deu ser glaçada com una mala cosa. Jo ni en ple agost m’hi atreviria a posar un sol dit del peu. Menys ara, que tenim l’hivern a tocar.
-      Doncs jo vull xipollejar – va insistir la Marissa.

I va enfonsar les dues mans dins l’aigua. De seguida les va retirar tot xisclant mentre els altres reien de la seva gosadia.

Van continuar amunt xerrant, rient i saltant de pedra en pedra fins que van arribar al capdamunt. L’antic poblat de La Mussara, amb la torre de l’esglèsia regnant senyorívolament, els estava esperant.


-      No estic gens cansat, avui. Ha estat una excursió d’allò més fàcil i agradable.
-     Ja era hora que trobessis alguna ruta al teu gust, Quim. Sempre t’estàs queixant d’una o altra cosa – el va reprendre la Pilar.
     
    El cert és que havien tingut un ascens plàcid. Van decidir explorar una mica la zona, fer les preceptives fotos per pujar-les a facebook i instagram. i buscar algun lloc per dinar. Segons havien llegit al llibre, i segons van poder constatar, el nucli estava format per vuit edificis en ruïnes, amb dues edificacions una mica millor conservades, l’església de Sant Salvador, i la casa de Cal Cassoles, al costat d’aquesta. Van passejar entremig de les cases i van buscar una pedra que, segons es deia, era una porta a una altra dimensió. I la van trobar. Una pedra blanca, circular, mig amagada entre les herbotes que s’havien fet seu el cementiri.

-       Doncs no sembla gran cosa. Fins i tot no sembla ni que sigui gaire antiga. Diria que és més nova que la resta d’edificacions.
-    I dius que aquesta pedra és una porta a una altra dimensió? – Va preguntar el Quim, escèptic.
-     No ho dic jo, ho diu el llibre: “...aquell que salta per damunt la pedra, apareix a una altra dimensió, un poble anomenat Vila del Sis, i mai més se’n torna a saber res en aquest món...”. Para, Quim! No saltis!
Però el Quim va saltar. No una, sinó dues vegades, a banda i banda de la pedra.

-       Ho veieu? Ja us ho deia jo: contes de velles.  Aquí estic, sa i estalvi.
-      Amb aquestes coses no s’hi juga – va dir el Joan. – Allunyem-nos i busquem un lloc per a dinar.

Van seure sota un arbre i a sobre d’una catifa d’herba.  Van treure els entrepans, la fruita, la beguda i la xocolata per postres i van menjar a cor què vols. En un moment havien oblidat les històries estranyes que s’explicaven d’aquell indret.
-     Hauríem de pensar en tornar. Són les quatre i de seguida es farà fosc. Crec que ens queda poc més d’una hora de llum.
-       Som-hi!

Van recollir la brossa, es van cordar les jaquetes i van iniciar el descens pel camí oposat a Les Tosques. Tocava baixar per Campanilles, seguint les indicacions dels panells.

No feia ni deu minuts que havien començat a caminar quan es va aixecar una mica de boira. I uns minuts més tard la boira s’havia fet tan espessa que no es veien els uns als altres.

-       Atureu-vos! No veig res. – va dir el Joan.
-       Hauríem de continuar. Només cal seguir el camí, o se’ns farà cada cop més difícil.

La Pilar, com a cap de l’expedició, sempre anava molt ben preparada amb tota mena d’estris i farmaciola, per si les mosques. Va treure una corda i la va anar passant per tal que tots estiguessin junts, i es va posar la primera de la filera.

El camí no era extremadament difícil, però la boira dificultava la visió i impedia veure on es trepitjava. Van ensopegar una i una altra vegada, però van continuar endavant sense aturar-se. La boira els embolcallava com una mortalla, i ara el silenci també s’havia fet espès. Cap d’ells parlava. Només se sentien els esbufecs i les respiracions entretallades dels quatre excursionistes.

-       Jo diria que deu quedar molt poc. Em sembla que arribem al poble – va xiuxiuejar la Pilar.
Es van aturar i van contemplar, estupefactes, el campanar de l’església de La Mussara.

-       No pot ser! Tornem a estar a La Mussara! Però que no havíem baixat?
-       No sé què deu haver passat! Jo estava seguint el camí...
-     A veure, són les cinc de la tarda. Ja és massa fosc i aquesta maleïda boira ens impedeix continuar amb garanties. Truquem a algú i que ens vinguin a buscar. S’hi pot arribar per carretera, segons tinc entès.

El Quim va agafar el seu telèfon, però no va poder trucar. No tenia cobertura. Ni ell, ni la Pilar, ni la Marissa. El Joan potser sí que tenia cobertura, però no ho podien saber, perquè se li havia acabat la bateria.

-       No m’ho puc creure! Ara sí que l’hem feta bona! Ningú sap que estem aquí. Quan vegin que no arribem aniran a buscar-nos a Prades!
-      A veure, no ens posem nerviosos. Hem de tornar. Baixarem per Les Tosques i arribarem segur. Allí està la senyal. No té pèrdua.

Es van intercanviar mirades i van decidir seguir la proposta de la Pilar. No podia fallar. Van tornar a agafar la corda i a posar-se en filera i cap avall per Les Tosques. El camí resultava ara més dificultós en ser baixada, per la boira que tot ho cobria, i per la humitat de les pedres, que els va fer relliscar en més d’una ocasió. La boira es tancava cada cop més i únicament se sentien les petjades dels quatre excursionistes i algun renec.
-       Queda poc. Vinga, que ja veig el poble!

Però, per a desesperació seva, es van trobar davant de l’església de Sant Salvador per tercera vegada.

-     Estem perduts! Emboirats, sense cobertura, sense ningú que sàpiga on estem...
-    Jo diria que hauríem de ser pràctics. Està clar que ara mateix no podem sortir d’aquí. Ho hem intentat dues vegades i hem tornat al mateix lloc. Estem cansats i comença a fer fred. Proposo buscar un lloc arrecerat i mirar de passar la nit com bonament puguem. Demà al matí, amb el sol, ho veurem tot més clar.
-      Els meus fills estaran preocupats. Vaig quedar que aniria a sopar amb ells! – va dir el Joan.
-    Sí, home. Tots teníem plans, però ara mateix no podem fer-hi res. Hem de passar la nit aquí. Seguiu-me!

I la Pilar, de nou, es va posar en primer lloc per a buscar el lloc més adient, que va resultar ser a l’interior de l’església. Aquesta era l’edificació més ben conservada. Amb la llanterna del mòbil van intentar il·luminar una mica l’interior i van veure l’altar devastat, les parets despullades, i unes restes de veles i llençols estripats. El panorama era desolador i poc acollidor.

Van seure en un racó, un al costat de l’altre, per a donar-se calor. La temperatura havia descendit diversos graus i el fred penetrava per tots els racons, entre les pedres de la vella església.
-      Encara rai que portem les mantes tèrmiques. Sempre m’havia fet mandra portar-la perquè pensava que mai la utilitzaria.
-       Doncs mira, jo me l’he deixat a casa – es va lamentar la Marissa.
-       No et preocupis. Estenem les tres que portem i ens posarem tots sota.
-      I de menjar, que us queda alguna cosa? Jo he fet net, que tenia molta gana aquest migdia.
-    A veure, a veure: jo tinc fruits secs, un parell de begudes isotòniques i unes barretes de xocolata.
-       A  mi encara em queda aigua...
-       Au, doncs, repartim.

Van menjar en silenci.
-       No estem sols. – va dir el Quim en un murmuri.
-       Què estàs dient? No diguis animalades, que ja ho tenim prou fotut.
-       Dic que no estem sols. Noto una presència...

Van callar i van posar tots cinc sentits a funcionar a ple rendiment per tal de mirar de notar alguna presència.

-      Doncs jo no noto res.—Va xiuxiuejar el Joan. – Només fred. Tinc els dits congelats. I estic molt cansat. I si mirem de dormir? Així es passarà això més ràpid.
-       Bona idea – va convenir la Pilar.

I tots quatre van romandre en silenci, junts, tapats sota les mantes i amb els cossos frec a frec. En un extrem la Pilar, al seu costat el Joan, a la vora d’aquest la Marissa, i a l’altre extrem el Quim. El cansament va començar a fer el seu efecte, i al cap de mitja hora tots havien aclucat els ulls.

L’endemà la Marissa va ser la primera en llevar-se. De seguida va trobar a faltar el Quim i va pensar que possiblement havia sortit a fer un riu.

-       Ei, desperteu-vos, dormilegues!
-      Bon dia – va dir el Joan estirant-se de braços i cames
-      Bon dia – va dir la Pilar – On para el Quim?
-    M’acabo de llevar i no hi era. Deu estar per aquí fora.  Anem a buscar-lo.

Es van aixecar d’una revolada, van recollir les seves coses, també la motxilla del Quim i van sortir a l’exterior. Ni rastre de boira, el dia era esplèndid i assolellat. Els camins es dibuixaven perfectament i semblava mentida que només unes hores abans haguessin estat incapaços de sortir d’allí.

-       Quim, on ets?
-      Eooooo, on t’has ficat, Quim?
Després de mitja hora de buscar el Quim es van començar a preocupar. No apareixia enlloc. I una hora més tard estaven ben espantats. Van decidir baixar a Vilaplana a buscar ajuda, i van agafar, altre cop, Les Tosques. Aquesta vegada no van tenir cap problema per arribar ràpidament i sense incidents, i al poble van contactar amb la policia.


En un tres i no res van arribar amb el cotxe patrulla a La Mussara. Van iniciar la recerca, però ni rastre del Quim.

-       Va passar alguna cosa estranya mentre estàveu per aquí? – va preguntar un dels policies.
-     Doncs mira, ara que ho diu, tenim un llibre que explica una història misteriosa sobre una pedra i què passava si saltaves per damunt...
-      Sí, ja hem escoltat històries d’aquestes altres vegades. Em deixa veure el llibre, a veure què diu exactament?

La Pilar va remenar la motxilla, però el llibre no va aparèixer. Com el Quim, a qui ningú va tornar a veure mai més.