Feedly

follow us in feedly

dimecres, 24 d’abril del 2019

El meu Sant Jordi 2019 en 10 punts




  1. Enguany ha estat el meu segon Sant Jordi com autora, amb la publicació de la segona part de Les Aventures d'en Nic, que ara volta pel Priorat
  2. Pel matí vaig anar a Reus convidada per la Biblioteca Xavier Amorós, que posa una carpa a disposició dels autors per tal que signin llibres
  3. Llibres signats a Reus: ZERO. Resulta que les llibreries no van tenir la delicadesa de tenir disponibles exemplars del meu llibre, i tampoc d'altres autors que èrem a la carpa
  4. Vaig compartir les dues hores de no-signatura amb la Judit Robert, amiga escriptora, narradora i bibliotecària que és un amor de dona
  5. Des de la carpa veig a la Blanca de la Sotilla, fotògrafa especialitzada en esdeveniments esportius que està fent actualment un treball molt interessant sobre la Plaça Mercadal. L'haurem de veure!
  6. A les 13 h, cansades de tant signar, la Judit i jo pugem a la Sala de l'Ajuntament. L'alcalde fa un discurs donant-nos la benvinguda. Un discurs curtet, que s'agraeix, i passem a fer un piscolabis amb unes magnífiques vistes de la plaça.
  7. Jo no em compro cap llibre, però en regalo uns quants: a la Paula, a la Judit, a la Claudia, a l'Andrea, a l'Adrià, a la Isolda, i al Carles. A aquest últim, un que tinc ganes de llegir jo, així que és com un auto-regal (no li dieu a ell)
  8. Cap a les 17 baixo al Port i passo per la Llibreria Bellart, una llibreria que m'estima i em cuida (no puc dir el mateix d'una altra famosa llibreria de Cambrils molt cèntrica i que no tornaré a trepitjar mai més)
  9. A les 18 h. ja soc a la parada de signatura de llibres de la Unió de Botiguers, al costat de Carlin Cambrils, una altra de les llibreries que m'estimen. Signo 20 llibres amb la companyia del Jordi Moretó (gràcies, amics!!!), i això dona com a resultat que soc la segona autora amb més vendes a la Carlin, només darrere de Rafel Nadal!!!!
  10. Acabo el dia sopant al Lekeitio amb les marujilles que més estimo.










FINS L'ANY QUE VE?

dissabte, 23 de març del 2019

25 anys de la Biblioteca de La Canonja





Divendres 22 de març vaig assistir a l'acte oficial dels 25 anys de la Biblioteca de La Canonja. Va ser un acte senzill, amb l'assistència d'aquells que la van impulsar, i de les persones que hi hem treballat al llarg d'aquests anys.

La Biblioteca de La Canonja va ser el meu primer lloc de treball tot just acabada la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació. La il·lusió de la primera feina i el fet d'engegar una biblioteca nova de trinca fa que sigui una de les meves biblioteques de referència, junt amb la Biblioteca Pública de Tarragona, escenari de les meves primeres lectures, i de la Biblioteca de Cambrils, on treballo actualment.

En aquella biblioteca, situada a a les golfes del Castell de Masricart, vaig aprendre moltes coses sobre la lectura i les biblioteques, apart de posar-me molt en forma pujant i baixant escales, ja que aleshores no hi havia ascensor. Vaig equivocar-me moltes vegades, però també vaig tenir alguns encerts, i estic molt orgullosa d'haver engegat el cicle Un senalló de contes, i el Club de Lectura Adult, que avui encara funcionen.







Allí vaig tenir l'oportunitat de conèixer el Josep Albanell. He explicat moltes vegades l'anècdota, i és que jo n'era molt fan des de la lectura de En Patancràs Xinxolaina, llibre que havia rebut com a premi per un concurs literari a l'escola. Quan vaig idear una activitat de lectura a la Biblioteca, ell va ser el primer escriptor en qui vaig pensar, i tinc l'orgull de dir que som amics des d'aleshores. Fins i tot, junt amb el Felicià Cañellas, vaig escriure un article a CLIJ: El racó de Joles Sennell.

El Joan-Elies Adell, poeta i fins fa ben poc director de la Institució de les Lletres Catalanes, també forma part de les meves amistats d'aquella època. Malauradament no va poder venir a l'acte per motius laborals, però ben segur que ens hauria explicat alguna anècdota de la seva PSS al Castell.

Va ser un goig treballar en aquesta biblioteca, però se'm va quedar l'espina clavada de no treballar-hi formant part de la Xarxa de la Generalitat. Ara això ja s'ha aconseguit des de fa un parell d'anys, la qual cosa amplificarà encara més els serveis i activitats que ofereix.

Sí que vaig aconseguir endur-me un bon record i una bona colla d'amics. No els esmento a tots perquè no acabaria, però sí que no puc deixar d'anomenar el Felicià, un bon amic que em va ensenyar moltes coses i amb qui he compartit moltes hores de feina i de converses, primer entre el fum de les cigarretes que fumàvem tots dos aleshores, i ara entre les amanides saludables (els anys no passen debades) que mengem dos o tres cops l'any quan ens veiem per dinar.








diumenge, 27 de gener del 2019

Som Biblioteca




Dissabte 26 de gener un grup de bibliotecàries ens vam reunir a la Biblioteca Mercè Lleixà per escoltar a tres grans professionals: la Cinta Roldan, la Paula Jarrin i la Bel Olid, i per debatre sobre llibres, lectura, biblioteques i feminisme.

La Begonya Ferré i el seu equip a la Biblioteca de Roquetes, la Judit Tomé i el Marc Jornet organitzen des de fa uns anys les trobades Som Biblioteca, que permeten intercanviar opinions entorn del nostre món laboral i aprendre de les experiències de les convidades i de les companyes que assistim a la trobada.

Enguany va obrir la sessió la Cinta Roldán, de la biblioteca de Gandesa. Va explicar la seva experiència realitzant accions culturals que pretén que proporcionin transformacions en les persones. I, tal com va explicar, ho aconsegueix, encara que sigui una feina de formigueta, d'anar creant una platja a base de petits granets d'arena en forma de trobades de clubs de lectura tan especials com el feminista o el de poesia. El vincle que ha aconseguit crear amb les persones que s'acosten a la biblioteca fa pensar que sí, que la feina feta a les biblioteques pot aconseguir transformacions. Ens hi posem?

La Paula Jarrin, llibretera de referència pel que fa a la literatura infantil i juvenil des de la seva llibreria Al·lots, va fer una exposició amb un títol provocador: "Llegir no serveix per a res (però ajuda molt)". El títol el va agafar prestat d'un article de Tina Vallès a Vilaweb, i li serveix per a reivindicar una lectura purament plaent, sense obligatorietats. La lectura per plaer, ens va dir, té efectes infinitament més beneficiosos que quan es llegeix per obligació. És per això que molta de la seva feina la dedica a llegir i comentar llibres infantils i juvenils, per tal de donar unes pautes a aquells que treballem a l'entorn del món del llibre. En aquest sentit va acabar la seva intervenció recomanant 25 títols de novetats que són imprescindibles i dels quals vaig prendre bona nota, evidentment.

Finalment la Bel Olid, presidenta de l'AELC, va argumentar a favor de deixar de recomanar llibres masclistes per tal de salvar el desequilibri tradicional en favor de la literatura escrita per homes, perpetuadora de clixés masclistes. Va exposar molts exemples de com el patriarcat no només no destaca la literatura feta per dones, sinó que fins i tot  la silencia i l'arracona. Es demana, per exemple, per què als instituts es llegeix Jaume Roig i no Isabel de Villena, contemporània seva i millor escriptora. 

Va ser una trobada tremendament inspiradora i útil, que ens va fer pensar, aprendre, i impulsar a actuar per tal d'engegar accions a les nostres biblioteques que funcionin com a motors de transformació social. Només em resta agrair l'organització de la Jornada i desitjar que des de la Biblioteca de Roquetes continuïn oferint #SomBiblioteca durant molts anys més.







diumenge, 30 de desembre del 2018

El encaje roto





Passejant pels carrers propers a la catedral de Palma de Mallorca vaig trobar una petita llibreria amb encant (Literanta), i hi vaig comprar un exemplar de El encaje roto, de Emilia Pardo Bazán, una recopilació de contes de violència contra les dones. L'edició és a càrrec de Cristina Patiño i l'ha publicat Contraseña editorial.

Patiño fa també un estudi sobre l'obra de Pardo Bazán i assenyala la seva reivindicació feminista, molt explícita en tots els contes que trobem en aquest recull, i en la resta de la seva obra, així com en la seva pròpia vida.

El Encaje roto són 35 relats que tenen en comú una violència contra les dones que podria semblar d'una altra època, però que avui dia encara no ha desaparegut. La lectura de totes aquestes narracions fa posar la pell de gallina. A mi m'han agradat especialment:

  • Las medias rojas
  • Los huevos arrefalfados
  • Apólogo
  • La dentadura
  • El encaje roto


Aquest últim, que dona nom al recull, ens demostra com un petit gest pot transformar la vida de les persones i evitar, per exemple, que una dona canviï un destí de maltractaments per una vida de llibertat. No cal que assenyali que la prosa de Pardo Bazán és literatura amb majúscules. Aquí us deixo un petit fragment de Las medias rojas:

"Cuando la rapaza entró, cargada con el haz de leña que acababa de merodear en el monte del señor amo, el tío Clodio no levantó la cabeza, entregado a la ocupación de picar un cigarro, sirviéndose, en vez de navaja, de una uña córnea, color de ámbar oscuro, porque la había tostado el fuego de las apuradas colillas"





divendres, 14 de desembre del 2018

JUNO, de Laia Aguilar






Juno, a la mitologia grega, era la deessa protectora de les dones i de la cura de la felicitat domèstica. La Juno que protagonitza la novel·la de la Laia Aguilar és una adolescent que, contràriament a allò que suggereix el seu nom, té una vida infeliç. La seva mare és a la presó per haver assassinat un home, i ella volta entre el centre d’acollida i diverses famílies que la rebutgen una i altra vegada.

Per tal de millorar la situació de la Juno els responsables del centre la matriculen a una escola en què, segons el director, tenen molt èxit amb els alumnes difícils. Contra la seva voluntat la Juno aterra a la classe del Cesc, un professor nou que haurà de posar a prova les seves habilitats per tal que el comportament de la nova alumna no interfereixi en la dinàmica de la classe. La Juno i el Cesc van alternant la narració capítol a capítol per a desvetllar-nos un petit fragment de la vida de tots dos i de la gent que els envolta.

L’autora és llicenciada en Comunicació Audiovisual i professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Vaig tenir el plaer de conèixer-.la oferint una xerrada sobre escriptura creativa al Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Mollerussa i em va encantar la manera tan planera i efectiva que va fer servir a la seva intervenció. És autora també de Wolfgang (extraordinari), que va rebre el Premi Carlemany el 2016 i el Premi Menjallibres el 2018.

Jo crec que amb aquest llibre la Laia ha creat una història atractiva per als joves, amb un personatge anti-heroi que s’ha d’enfrontar a les seves pors i mancances i que ens fa reflexionar sobre les actituds de persones que de vegades no entenem. Juno ens convida a pensar que darrere de cada persona hi ha tot un món i que, de vegades, aquest món no és de color de rosa.


dissabte, 8 de desembre del 2018

Bibliotecària = pensament convencional. WTF???


Estic enfadada. MOLT!

M'acaben de regalar el llibre CONEXIONES CREATIVAS: LA HERRAMIENTA SECRETA DE LAS MENTES INNOVADORAS, de Dorte Nielsen i Sarah Thurber. Fins aquí bé. Soc molt partidària de la creativitat i hi crec fermament, a més d'intentar aplicar-la tant a la vida diària com a la feina.

Començo el llibre i el trobo molt interessant. Parteix de la idea que la creativitat és la capacitat d'establir connexions entre realitats a priori diferents, i que tothom pot ser creatiu mitjançant el treball específic en aquesta línia, la qual cosa té molts avantatges per a resolució de problemes o millora de condicions en el dia a dia i el treball.

El problema arriba a la pàgina 58. Mireu:




Doncs resulta que a les autores no se'ls ha ocorregut res millor per exemplificar el pensament "normal", avorrit i poc creatiu que associar-ho amb una bibliotecària. Ep! i no una bibliotecària qualsevol, una bibliotecària de les de monyo, ulleres i rebequeta. A la pàgina següent llegim: "Imagina tu cerebro como una biblioteca gigante que es fuente de recursos para el pensamiento creativo. En el mostrador de una mente común, encontrarás a una bibliotecaria".




Si ja em coneixeu una mica us podeu imaginar la meva cara en llegir aquest paràgraf. I podeu pensar que no n'hi ha per tant, que han tirat del típic tòpic, i tararí, tararà... doncs jo us dic que JA ESTÀ BÉ, COLLONS! ja està bé de perpetuar el punyeteru tòpic. Ja fa molts anys que les bibliotecàries no som així. De fet, podria dir que no ho hem sigut mai. Les bibliotecàries fem mans i mànigues per atendre els nostres usuaris de mil i una maneres, i fem ús de la creativitat a diari, per aconseguir rendibilitzar espais, activitats i fons. Què hauria passat si, amb les retallades que hem patit en els darrers anys, no haguéssim fet gala de la nostra creativitat per a mantenir serveis i activitats a cost zero?

Les bibliotecàries fem aparadors culturals, usem totes les xarxes socials per acostar-nos als nostres usuaris, fem #bookfacefriday, biblioteques amb DO, utilitzem els codis QR per a fomentar la lectura, recomanem llibres al Youtube, fem escape rooms... i milers de coses més que demostren que tenim la creativitat completament interioritzada en el nostre dia a dia. I no només això, sinó que fem totes aquestes coses amb les melenes al vent, amb ulleres i sense, amb texans, tatuatges, pírcings i cabells tenyits de tots els colors de l'arc de Sant Martí.

Per això dic senyores Nielsen i Thurber que estaria bé que en edicions revisades canviessin aquest exemple tan poc afortunat per un altre. És més, em permeto dir-los que el fet de posar aquest exemple tan tòpic resulta molt poc creatiu per la seva part. Les convido formalment a acompanyar-me, a mi o a qualsevol de les meves companyes bibliotecàries en el nostre dia a dia per a demostrar-los la seva gran equivocació.

I ja per acabar, dels molts exemples que podria posar sobre la nostra creativitat i el fet de sortir de les cotilles que tradicionalment se'ns han imposat, us convido a veure el documental BIDES, encarregat pel Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya, que demostra que les bibliotecàries no som un tòpic típic. Això ja s'ha acabat.





dimarts, 4 de desembre del 2018

Nou conte: LA CITA

LA CITA



Vaig col·locar els plats, els coberts, les copes, els tovallons (de fil) i, com a toc final, vaig encendre una espelma. Al cap d'uns minuts veuria el Jordi per primer cop.

La història havia començat un any enrere. “Vendre és com flirtejar” em va dir el Lluís la primera vegada que vam parlar. El Lluís Llanas és el propietari de Llanas Interiorisme, una botiga familiar amb més de 70 anys d’història que va començar venent teles per tal que les senyores es fessin la roba de la casa, però al llarg dels anys s’havia anat reinventant tot adaptant-se als nous temps. Actualment ofereixen tot allò que serveix per vestir la llar de dalt baix.

El Lluís no estava gaire avesat a les xarxes socials, però sabia que havia de pujar-hi per no quedar enrere, així que va decidir contractar-me com a Community Manager. La meva feina, tal com vam acordar, consistiria en crear la pàgina web, actualitzar el bloc i preparar continguts per a les xarxes socials: Facebook, Twitter i Instagram. Vam establir vint hores setmanals de feina que jo podia fer ben bé des del meu despatx.

Vam recórrer la botiga i el Lluís em va explicar tota la història, em va proporcionar fotos antigues i em va deixar fer-ne de noves dels diferents espais: cortines, roba de bany, roba de llit, matalassos... Vaig comentar-li la importància que les fotos fossin de bona qualitat per a compartir a les xarxes i ell hi va estar d’acord, ja que volia donar al negoci una imatge moderna i alhora extremadament professional.

Vaig dedicar ben bé un parell d’hores a la presa de fotos per tal de tenir un bon estoc i també vaig efectuar diverses gravacions del Lluís explicant la filosofia de la botiga en base a la frase amb què m’havia rebut i que tant m’havia agradat. D’acord amb aquesta vam crear l’eslògan: Vine a Llanas i enamora’t! Ara que ho penso: allò va ser premonitori.

Un parell de setmanes després ja tenia en marxa tota l’estratègia digital. Havíem estrenat la pàgina web; el bloc estava actualitzat, amb la idea de penjar posts almenys un cop per setmana; i ens havíem estrenat a les xarxes, amb un calendari de difusió, tant d’horaris com de continguts, diferent per a cadascuna. El llenguatge, d’acord amb el Lluís, havia de ser fresc, però educat, i alhora havia de tenir un punt sensual per adequar-se a l’eslògan marca de la casa. “Benvinguts a @llanasinteriorisme. T’ajudem en tot allò relacionat amb la #decoració de la #llar. #vineallanasienamorat”

Els primers mesos van ser fàcils. Llanas era una empresa molt professional, amb un producte de primera qualitat, i un servei exquisit. Això em donava tranquil·litat, ja que les xarxes eren una bassa d’oli. Res a veure amb una altra de les marques a les quals jo representava, una cadena de menjar ràpid que rebia moltes queixes sobre la qualitat dels ingredients i que jo havia de calmar com podia.

Potser feia quatre mesos que treballava per a Llanas quan em va arribar el primer missatge per twitter del Jordi. “@llanasinteriorisme #Help Necessito redecorar la casa ràpid i no disposo de gaire temps”. Es casava en breu i volia arreglar el seu pis de solter per a llogar-lo. Volia canviar la decoració de dalt baix i, com que disposava de poc temps, volia saber si a la botiga fèiem aquesta feina, i si ho podíem solucionar virtualment. “ I tant. Ràpid, fàcil i al millor preu. Clica: Llanas Interiorisme, remena, tria, envia’ns un mail i t’ho muntem quan et vingui bé. #vineallanasienamorat”. Aquesta va ser la meva resposta.

“Molt content amb @llanasinteriorisme. Atenció ràpida i professional. 100 % recomanable #aixísí”. Vaig traslladar el tuit al Lluís, que es va alegrar, com jo. Sempre va bé rebre elogis, i en general la gent no n’acostuma a fer. De queixar-se, sí que en saben.

La veritat és que la seva foto de perfil m’havia cridat l’atenció. No era guapo en el sentit estricte de la paraula, però sí molt atractiu, almenys per a mi. En un principi no vaig anar més enllà, però ell va començar a sovintejar les piulades esmentant els productes o, fins i tot, enllaçant articles de decoració que trobava per les xarxes. “@llanasinteriorisme he trobat aquest taulell de @pinterest sobre aparadors i he pensat en vosaltres http://bit.ly/2pyQEyo #llanasenamora”.

Així és que ens vam començar a “conèixer”. Clar que jo jugava amb avantatge, perquè podia accedir a les seves fotos personals, però ell “parlava” amb una empresa, per això em va sorprendre molt quan em va arribar un Missatge Directe seu, molt personal. “Si fos avui, decoraria tota la casa de color negre, que és tal com em sento. En això també em podeu ajudar?” I l’acompanyava d’una icona trista.

Jo sabia que no ho podia fer, que no ho havia de fer... però ho vaig fer. Vaig traspassar la línia i vaig preguntar-li que què li passava. Aleshores vam entrar en una nova dimensió en la nostra “amistat”. Em va explicar que quedava tot just un mes per a la seva boda, però que no estimava la Laura. “Què puc fer?” em va demanar.

Jo coneixia la Laura, l’havia vist amb ell rient, viatjant, sopant... i era tan maca! M’hauria agradat tant ser en el seu lloc! La meva opinió, clar, era que si no l’estimava, que no s’hi havia de casar. Per ell, per ella. Que era injust per a tots dos.

I no sé si em va fer cas a mi, o és que ja ho tenia molt clar, però la boda es va anul·lar. No ho vaig saber per Twitter, ja que tots dos eren molt discrets, però vam començar a parlar cada cop més per missatges privats i la relació s’anava fent cada cop més íntima. Semblava mentida que únicament parlant a través d’una xarxa social haguéssim arribat a apropar-nos tant. Només faltava conèixer-nos en persona. En teníem moltes ganes i jo havia volgut convidar-lo a casa meva. Necessitava jugar en el meu terreny.

L’espelma tot just havia acabat de deixar caure la primera llàgrima de cera, quan el timbre va sonar. El cor em va començar a palpitar desbocadament, vaig notar com envermellia lleugerament i com un agradable formigueig em recorria totes les extremitats. Feia massa temps que no estava amb cap noi. Vaig obrir la porta i allí estava el Jordi, tal com el coneixia de les fotos a Twitter. Un lleu gest de sorpresa va recórrer la seva cara, però de seguida se’m va acostar i em va fer un petó: “Ja fa dies que em tens enamorat, però el que no imaginava és que fossis tan guapo”