Feedly

follow us in feedly

dimecres, 6 de desembre del 2017

Les Aventures d'en Nic galopen




Ja fa una setmana que vam presentar Les Aventures d'en Nic a Cambrils i tot han estat bones notícies. El Centre Cultural es va omplir d'amics que volien ser els primers en comprar el llibre i que, segons em van dir, s'ho havien passat pipa durant l'acte.

El llibre ja es pot comprar (o encarregar) a les llibreries, i les escoles de Cambrils ja tenen un exemplar per a la seva biblioteca.

El feedback amb la gent és molt positiu. N'hi ha que ja el van llegir el primer dia (Gràcies, Gallu!) i n'hi ha molts que estan a punt d'acabar-lo, i tots comenten que s'ho passen molt bé llegint les aventures dels tres protagonistes.

Els mitjans de comunicació s'han fet ressó també de la publicació del llibre, començant pel Diari de Tarragona (Gràcies, Cris), la Revista Cambrils (Gràcies, Berta i Lluís), Canal Reus (gràcies, Jonatan), i Canal Terres de l'Ebre (gràcies, Blanca i Lluïsa)





Només em resta agrair-vos a tothom l'interès i els vostres comentaris. Així és molt fàcil tirar endavant amb el segon capítol d'aquestes aventures, que ara ja transcorren pel Priorat.


dimarts, 21 de novembre del 2017

Professió del pare





Acabo de llegir aquesta novel·la de Sorj Chalandon. És la primera que llegeixo d'aquest autor i no serà l'última.

M'ha enganxat des de la primera pàgina. Chalandon  ens presenta una mare i un fill a l'enterrament del pare, una cerimònia a la qual no hi assisteix ningú més. Això ja ens fa pensar que la història que anem a conèixer no serà gens agradable. I no ho és, gens ni mica.

Mare i fill viuen atemorits sota l'autoritat d'un pare que ni treballa ni deixa treballar. Que viu en un món de fantasies delirants i hi arrossega la seva família. Les conseqüències seran devastadores per a tothom, fins i tot per a un amic del petit Émile.

"Quan ell va tornar, la mare li va implorar que no em tanqués a l'armari de l'habitació conjugal. El "correccional", segons el pare. Ella li va dir que, amb el que havia rebut, jo ja en tenia prou. I que l'endemà tenia classe. Necessitava dormir tota la nit per recuperar-me.
- Pots donar les gràcies a la mare-- va dir ell.
Les hi vaig donar.
No vaig sopar. Càstig del pare. Va engegar la ràdio. Cada vespre, la veu del transistor m'ajudava a adormir-me. Els plats, l'aigua, les cadires arrossegades per terra, els passos dels pares, una remor que anunciava la fi del dia"


diumenge, 12 de novembre del 2017

Gimcana amb mòbil




La Judit feia12 anys i no parava de dir-me que què faria amb els seus amics per l'aniversari. Quan la Judit i la Paula eren més petites organitzava aniversaris amb carreres de sacs, jocs de corda, gimcanes per la casa, narració de contes... no m'ha agradat mai anar a un xiqui-park.

Amb 12 anys, però, la cosa havia de ser diferent, així que vaig pensar: I perquè no una gimcana amb el mòbil? a la biblio ja he muntat una visita tipus gimcana amb codis QR, i per a la festa d'aniversari també podia fer alguna cosa similar. El tema dels codis QR el vaig descartar, perquè hauria significat haver d'enganxar els codis pel carrer, amb el perill de desaparició.

Així doncs, vaig deixar de banda el tema de codis QR i vaig vincular la gimcana a través de whatsapp. Vaig dissenyar els diferents punts del recorregut i les accions i jo anava controlant la resolució de les proves per whatsapp o per instagram.

La Judit i els seus amics (amb la Paula com la meva mà dreta) van sortir del Parc del Pinaret i es van anar desplaçant per diferents llocs de Cambrils fins arribar al McDonald's 1'5 hores més tard. Durant el recorregut van haver d'aprendre un embarbussament, desxifrar un enigma en un poema acròstic, fer un Musically, penjar un video a l'Instagram Story, endevinar el lloc de naixement de Federico García Lorca, maquillar-se i localitzar i arribar a una botiga. Dono les gràcies a les meves amigues de L'Espai Frankfurt i @anhelcambrils, que es van implicar en alguna de les proves.

Al final de la gimcana van trobar una capsa amb llaminadures i els diners per anar a dinar tots plegats.

Fàcil, ràpid i barat. Només cal posar-hi una mica d'imaginació. Us animo a provar-ho

dijous, 9 de novembre del 2017

Les noies, d'Emma Cline





L'estiu de 1969 a Califòrnia alguns membres de la família Manson van perpetrar uns crims que encara avui ens fan esgarrifar.

Ja fa anys que conec la història. Només cal  mirar per la xarxa i trobareu un munt d'informació. Fins i tot els fets ocorreguts a casa de Tate i Polansky estan explicats al minut, com si veiéssim una pel·lícula. Per cert, la propera peli de Tarantino serà sobre aquests fets.

S'ha escrit molt sobre Manson i la secta que va crear i l'última ha estat la nordamericana Emma Cline. El seu llibre Les noies, publicat per Anagrama, està basat en aquestes fets reals, però barreja elements de ficció. La protagonista és l' Evie, una adolescent que passa per una etapa difícil i que se sent fascinada per Suzanne, una de les membres més actives de la família Manson.

Amb aquesta novel·la l'escriptora ens mostra de quina manera es pot caure en les xarxes d'una secta. D'una banda entenem la fascinació de l'Evie per la Suzanne, i de l'altra ens fa patir que no doni un pas enrere i surti de l'abocador en què viuen, de la manipulació, de les agressions sexuals... Bé, en part l'Evie sí que ho veu (les ungles fràgils per la mala alimentació, l'ús del sexe per a aconseguir allò que volen, les drogues, la vida al marge de la llei...), però es troba en un moment fràgil a casa i amb la seva millor amiga, i la família Manson l'acull i fa que se senti important.

M'ha agradat molt Les noies, sobretot el retrat de l'Evie, la manera com Cline ens fa sentir allò que ella sent. Fins i tot a nosaltres ens fascina la Suzanne, com a l'Evie:

"Em vaig asseure al terra al davant de la Suzanne, que va posar les cames a banda i banda, i vaig provar de sentir-me còmoda amb la proximitat, la intimitat sobtada, innocent. Els meus pares no eren afectuosos, i em sorprenia que algú pogués tocar-me en qualsevol moment, el regal de la seva mà lliurat tan irreflexivament com una barra de xiclet. Era una benedicció inexplicada. La fortor del seu alé al clatell quan em va apartar tots els cabells cap a un costat. Va passejar els dits pel cuir cabellut i va fer-hi una clenxa recta. Fins i tot els grans que li havia vist a la barra tenien una bellesa obliqua, la flama rosada d'un excés interior que es feia visible"

"Vaig dubtar i la Suzanne va allargar la mà per jugar amb un floc dels meus cabells. Sempre ho feia: em treia enganxavelles de la camisa, una vegada fins i tot em va ficar una ungla entremig de les dents per treure'm un trosset de menjar. Trencava els límits per fer-me saber que no existien"


I sí, quan parlem dels fets ocorreguts a casa de Tate i Polansky el protagonista, tot i que no es va embrutar les mans, és Manson, però a Les noies brilla, enmig de la podridura, la Suzanne-Susan Atkins.

diumenge, 22 d’octubre del 2017

Jornades de les Lletres Ebrenques







Dissabte vaig assistir a les XII Jornades de les Lletres Ebrenques per a parlar de Les Aventures d'en Nic. Hi vaig anar convidada per la Joana Serret, bibliotecària de la biblioteca d'Amposta i motor cultural ebrenc.

Durant tot el dia vaig poder assistir a diferents taules rodones i presentacions:


  • Presentació de L'Ebre, un riu literari
  • Taula rodona sobre il·lustració
  • Taula rodona sobre La literatura com a motor cultural
  • Va de dones, taula rodona d'escriptores












Les Aventures d'en Nic van estar presents pel matí, en una petita presentació abans de l'actuació de la Unió Filharmònica d'Amposta, i junt amb les noves propostes editorials de les Germanes Besolí, Cinta Arasa i Jesús Serrano. I també per la tarda, dins un acte de coneixença de nous valors, entre els quals hi havia propostes de tot tipus, des de novel·la pol·licíaca, llibres d'història local, novel·les escatològiques, poesia...

Aquesta jornada em va servir no només per a presentar el meu projecte literari, sinó també per tornar a saludar a coneguts, fer noves coneixences, desvirtualitzar amics de xarxes i, sobretot, aprendre moltes coses.

Gràcies, Joana! Potser l'any que ve ens podem retrobar amb moltes més aventures d'en Nic.






diumenge, 15 d’octubre del 2017

Les Aventures d'en Nic




Plantar un arbre, tenir un fill (o dues filles precioses), i escriure un llibre. Ara puc dir que ja ho tinc tot fet. Bé, crec que em queden moltes coses per a fer encara, però aquestes tres ja estan llestes amb el projecte que us presento avui.

Es tracta de LES AVENTURES D'EN NIC, el primer volum d'una col·lecció que espero que  faci xalar a grans i a petits. La idea va partir de la Sandra Veà, amiga meva i del Jordi Moretó, el protagonista (amb permís del Nic) de la Volta a Catalunya en ruc català. La Sandra em va posar en contacte amb el Jordi i jo vaig proposar-li la idea al Jordi Folck, com a editor de Veus Públiques. Aquest es va entusiasmar des del primer moment i amb ells i amb la Irene Gutiérrez com a dibuixant hem tirat endavant aquestes aventures d'en Nic.

El proper 21 d'octubre estaré a Amposta, a les XII Jornades de les Lletres Ebrenques, convidada per la Joana Serret per parlar d'aquest projecte. El proper 30 de novembre a les 20'30 h. el presentarem a Cambrils, al Centre Cultural.

Qui s'apunta a compartir aventures amb el Nic?


diumenge, 10 de setembre del 2017

Setmana del Llibre en Català



Dissabte 9 de setembre vaig tornar a passejar per la Setmana del Llibre en Català. Aquest cop amb la meva bibliotecària preferida, la Lidia Bartolomé, i els nostre dos valencians preferits, el Carles Gil i el Josep Calataiud.

La Setmana és un aparador magnífic del món editorial i llibreter català. Apart de poder remenar pels estands es fan multituds d'actes relacionats amb el llibre i la literatura: sessions de contes, presentacions de novetats, xerrades, rutes literàries... però per a mi suposa l'oportunitat de saludar i intercanviar impressions amb persones que sovint només conec per les xarxes.








Enguany he pogut desvirtualitzar la Paula Jarrin, de la llibreria Al·lots; el J.M. Vidal-Illanes, que presentava nou llibre editat per Gregal; La Maria Nunes que també presentava llibre de rutes literàries editat pels amics de Meteora; el Miquel Adam, de Amsterdam, que em va convèncer per a comprar la seva última novetat del catàleg (pinta molt bé); el Marc Moreno, que malauradament enguany no tenia estand de Llibres del Delicte; La Laura Huerga, sempre amb un somriure... i molts altres.

I vam tornar a casa amb la bossa plena de llibres, que prometen lectures ben interessants (aniré informant). Dimecres 13 és el dia de les biblioteques a La Setmana. La nostra biblioteca anirà a adquirir algunes de les últimes novetats: ja he passat la info a les companyes.



diumenge, 6 d’agost del 2017

A tu, que saps + que jo de biblioteques





Tinc la Diplomatura en Biblioteconomia i Documentació i porto més de 20 anys treballant en biblioteca pública. Però qualsevol persona del carrer està més qualificada que jo per a opinar sobre el dia a dia en una biblioteca.

Fa poc algú, per privat d'Instagram, va qüestionar que una biblioteca tingués la revista Hola. I aquí ve el motiu d'aquest post. Resulta que l'àmbit de les biblioteques és molt donat al fet que persones que ni són bibliotecàries, i moltes vegades ni tan sols usuàries de biblioteca, s'atreveixin a criticar procediments bibliotecaris. Tothom hi pot dir la seva, sense tenir en compte que cada decisió que es pren a la biblioteca és discutida, parlada i consensuada entre tot el personal, d'acord amb allò que creiem que és més beneficiós per a un ampli sector del públic.

Treballar en una biblioteca pública no és fàcil, perquè s'ha de satisfer un ampli ventall de necessitats, la d'usuaris de tota mena i condició. El Manifest de la Unesco diu que la biblioteca ha de ser un lloc democràtic d'accés a la informació,cosa que les bibliotecàries tenim interioritzada i integrada en el nostre dia a dia. I si això vol dir que s'ha de tenir la revista Hola, entre moltes altres revistes de diferents temàtiques, doncs es té. A mi personalment no m'agrada, però no m'ha d'agradar a mi, sinó al seu públic. Igual que hi ha revistes de cuina, de jardineria, d'esport, de cinema, d'actualitat...

Però, clar, criticar és molt fàcil. I opinar (encara que no entenguis ni un borrall) també. Les biblioteques són organismes vius, que es reinventen constantment i que, apart de donar servei a públics molt diferents, han de fer front a problemes d'espai, per exemple. La gent que hi treballem hem de decidir constantment quins documents comprar, quines subscripcions donar d'alta, quins documents cal exporgar o guardar al magatzem. Són feines pràcticament diàries i que valorem sempre de cara a oferir aquest accés democràtic de què parlàvem abans.

Els usuaris normalment tenen perfils molt definits i busquen coses molt concretes. Evidentment si hi ha una persona fanàtica dels westerns i que cada setmana agafa en préstec cinc pelis d'aquestes, arribarà un moment que les haurà vist totes. No podem comprar 200 pelis només perquè un usuari sigui fanàtic, ja que el pressupost l'hem de repartir entre gèneres per tal que hi hagi una representació de tot.

I pel que fa a llibres, tres quarts del mateix. Hi ha gent que es queixa si hi ha massa llibres en català, o altres si n'hi ha massa en castellà. N'hi ha que no en tenen prou amb les 30 novel·les de la Danielle Steel, i encara en volen més. N'hi ha que no entenen que tinguem en lloc destacat l'última novel·la de la Megan Maxwell i argumenten: això no és literatura eròtica de qualitat. Doneu-li a llegir Anaïs Nin o Henry Miller. Doncs no, amics, això no funciona així, quan a algú li agrada la Megan Maxwell, li agrada la Megan Maxwell i no li parlis de Millers o Nins (ho he provat, i no cola)

I a tot això l'espavilat de torn que vol tenir les obres completes de Pérez Galdós en lloc destacat perquè són literatura en majúscula i HAN d'estar sí o sí, resulta que no trepitja mai la biblioteca. I en canvi sí que ve cada setmana la que agafa les novel·les de la Maxwell. I aquesta, com que ve cada setmana, queda comptabilitzada al comptador de visitants de la biblioteca, que és el que després demanen els polítics per a invertir més o menys en l'equipament. Números, de persones que utilitzen els serveis.

En definitiva, que les bibliotecàries hem d'estar en un precari equilibri intentant tenir una mica de tot i que tothom s'hi pugui sentir representat. I si hi ha algú que no troba allò que busca, sempre ho podem demanar a una altra biblioteca, per això tenim el servei de préstec interbibliotecari, que funciona d'allò més bé.

Però clar, criticar és molt fàcil. Quan estàs dins és quan veus quin pa s'hi dóna i t'ho has de manegar amb el pressupost que tens i com bonament pots. I algunes d'aquestes persones de crítica fàcil resulta que veuen també el dia a dia de la biblioteca amb la multitud d'activitats de promocions lectores per a totes les edats, la formació d'usuaris, les recomanacions personalitzades a través de guies i youtube, i centenars de coses més.... però clar no se'ls passa pel cap donar-te l'enhorabona ni tirar-te alguna floreta. Per moltes activitats que facis resulta que l'únic comentari que t'arriba és: "com que teniu l'Hola, a veure si vinc un dia i confonc la biblioteca amb una perruqueria"

Ai, sí, fill, quina gràcia!

Il·lustració de Carles Gil





dilluns, 3 de juliol del 2017

La bústia de devolucions




La bústia de devolucions de la biblioteca és un invent extremadament útil i necessari. Dóna servei a aquelles persones que NO poden venir a tornar les coses a la biblioteca perquè estan molt enfeinats, però en canvi SÍ poden venir a emportar-se coses a la biblioteca, ja que en aquest cas s'ho poden combinar perfectament.

No entraré en la feina addicional que suposa per als treballadors la gestió de la bústia, però sí us explicaré algunes de les casuístiques que ens trobem:


  • Retorn de documents amb molt retard, per si cola i no ens adonem que fa 250 dies que s'havien d'haver tornat. NO COLA.

  • Donacions llardoses. Donat que fa vergonya portar-les directament al taulell per la seva llardositat, si es deixen a la bústia la gent queda amb la consciència tranquil·la i et passen a tu el mort sense haver de sentir que hi ha coses de les quals no cal fer donació (veure post sobre donacions)

  • Documents fràgils que ningú amb dos dits de front s'arriscaria a llençar per un forat que no saps on va a parar i que no saps si el material es pot fer malbé. Com a exemple, hi va haver una usuària que va llençar un ebook, amb un parell. I un altre que també va llençar un CD que li havíem prestat d'una altra biblioteca i que, específicament, portava un postit que deia: "tracteu especialment aquest CD donat que forma part de la nostra col·lecció local i està signat per l'autor".

  • Retorn de documents que la persona deia que ja havia tornat a la biblioteca i que havia remenat tota la casa de dalt baix i que no els tenia de cap manera. Quan finalment els documents apareixen, es dipositen amb nocturnitat a la bústia per si cola i no ens adonem. NO COLA.

  • Llibres d'un volum considerable, tipus diccionaris enciclopèdics o totxos com les novel·les del Rothfuss, etc... Es fan difícils d'entaforar pel forat de la bústia, però la gent empeny i empeny fins que el llibrot acaba entrant. Si es desencola una mica en el procés, ja ens ho trobarem nosaltres després.

  • Documents que dipositen encara que intueixin que la bústia és plena i que potser si ve algú darrere i posa la mà se'ls podrà emportar. Però aleshores, ja no és el seu problema, el problema és nostre, clar, perquè ells ja han deixat el document a la bústia.

  • Documents diversos que s'han extraviat a casa de l'usuari, però com que assegura que els va tornar a la bústia i és la seva paraula contra la nostra, doncs ara el problema és nostre.

  • Gent que, tot i que està la biblioteca oberta, i tot i que entren a fer-ne ús, abans d'entrar, dipositen els documents a la bústia. Aleshores arriben a taulell per a agafar altres coses en préstec i quan els dius que deuen coses et diuen: "Noooooo, si ho he deixat a la bústia".  Clar, i l'esperit sant ho porta volant fins al programa de gestió de manera immediata.

  • Gels de maduixa Durex (sencers). Bé, tant pot ser això (que és real), com qualsevol altra porqueria. Total, és com una paperera, no?


Aquests només són uns petits exemples dels problemes associats a les bústies de devolucions, però segur que els companys bibliotecaris en teniu molts més. Us animo a deixar comentaris amb les vostres experiències.

Ah, i si amb la bústia hi ha gent que no en té prou, cap problema: poses els documents en una bossa i els llences per sobre de la porta. Fiuuuuuuuuuuuu. Algú ja els recollirà... o no (cas real). Un cop llençat el material, el problema és nostre.



Il·lustració de CARLES GIL






dilluns, 26 de juny del 2017

Erostreet 2017




El tercer cap de setmana de juny ha estat triat per EROSTREET per a la seva segona edició. Erostreet és un festival dedicat a la sexualitat i l'erotisme des d'una vessant desmitificadora, pedagògica i oberta.

Vaig assistir tots dos dies i vaig visitar els estands de diferents empreses del sector, tot escoltant diferents taules rodones sobre blocaires, assistència sexual, làtex, i veient en directe unes sessions de shibari. A més tan bon punt vaig arribar des de EL PLACER ES MÍO em van fer una sessió de fotos ben sensuals.



Diumenge a les 16 h. vaig pujar a l'escenari per a la meva actuació. Vaig fer una introducció sobre història de la literatura erótica, vaig explicar un conte del Decameró, i finalment vaig llegir dos contes meus: Llop busca caputxeta i Frígida. Durant la lectura d'aquest últim vaig comptar amb la performance de MISTRESS MINERVA. És la meva germana i un referent dins el món BDSM, per això és un dels personatges del meu relat i per això mateix em va acompanyar per interpretar-se a ella mateixa. És un orgull per a mi poder compartir escenari amb la meva germana unint dues professions tan diferents, i m'agradaria repetir-ho algun altre cop, clar.






Vull donar les gràcies a l'organització per oferir-me l'oportunitat de compartir els meus escrits, en especial a l'Ignasi Puig, la Meritxell Poch i la Patricia Oliver, que van estar amables, propers i resolutius en tot moment.

Anar a Erostreet ha suposat per a mi sortir de la meva zona de confort, la de les biblioteques, i experimentar amb un públic molt diferent. El resultat és totalment positiu, donat que si bé la sessió va començar amb poca gent, finalment n'hi va haver que es van anar acostant encuriosits i diria que es van aplegar una vintena de persones. I també estic contenta d'assistir a Erostreet per a desmitificar d'una punyetera vegada el ranci estereotip de la bibliotecària solterona avorrida. Sí, sóc bibliotecària, i no només no em poso vermella si sento parlar de sexe, sinó que puc fer envermellir molta gent amb els meus contes. Ho voleu veure? aqui us deixo amb l'enllaç de:


I si voleu llegir FRÍGIDA, haureu de fer una petita cosa: posar un comentari en aquest post. Si hi ha almenys 10 comentaris, penjaré el conte. Juguem?



dijous, 8 de juny del 2017

Bibliorelats il·lustrats





El 2015 el Servei de Biblioteques de la Generalitat, amb la col·laboració de Reusenques de Lletres, va posar en marxa un concurs literari sobre relats relacionats amb les biblioteques. Aquesta iniciativa va ser una de les moltes que es van fer aquell any per a commemorar els 100 anys de la Xarxa.

Vaig tenir la sort que el meu relat EL MISSATGE resultés un dels escollits per a formar part del llibre BIBLIORELATS. Va resultar una gran sorpresa per ser el meu primer premi literari, la meva primera publicació, i pel fet que el conte té una significació personal molt important. La presentació es va fer a la Setmana del Llibre en Català. Aqui us explico una mica millor el tema:






Gairebé dos anys després les Reusenques, que són unes dinamitzadores incansables, han realitzat un projecte junt amb l'Institut Gabriel Ferrater de Reus per a il·lustrar tots els contes. El projecte està explicat aqui: Lletres de Reusenques.

Volia felicitar les Reusenques per portar a terme aquesta iniciativa, i felicitar tots els alumnes que han llegit i interpretat a la seva manera cadascun dels bibliorelats. Per la part que em toca, l'Hèctor Abela va ser l'encarregat de dibuixar les meves protagonistes i jo estic encantada del resultat, que podeu veure encapçalant aquest post.

Moltes gràcies!

dimarts, 6 de juny del 2017

4a Reus-Prades-Reus




Diumenge 4 de juny un bon grup de Trail Cambrils ens vam aplegar a Reus per a fer la tradicional Marxa Reus-Prades-Reus, un total de 55 km amb 2950 de desnivell acumulat.

Per a mi era la quarta participació i enguany estava molt animada per haver superat problemes d'anèmia i per haver entrenat bastant més que en anteriors ocasions. La idea era baixar de les 11 hores del 2015.

La meva preocupació era que no fes la calor asfixiant de l'últim cop, i vam tenir sort en aquest sentit, però d'altra banda va fer un dia plujós que va deixar el terreny enfangat i relliscós, un hàndicap per a una persona torpe com jo. 5 km abans d'arribar a Prades, i amb un crono favorable per a les meves expectatives, vaig caure. Primer vaig pensar que no era res i vaig continuar fins a Prades. Alli esperava la meva mitja taronja valenciana, que em va donar suport durant tota la cursa i va documentar el pas de tot el nostre equip per Prades. I no només això sinó que va aprofitar per a fer un dibuix encantador de la plaça de Prades, amb el campanar i la font. Podeu veure'l al seu compte d'Instagram: @jcarlgil





De tornada cap a Reus vaig patir (com ja m'esperava) baixant Les Tosques, que estaven mullades i em va enganxar en ple ruixat, però gairebé arribant a Vilaplana alli estava el Carles també per a donar-me ànims. De Vilaplana a Reus, curiosament, vaig adelantar posicions, ja que el fet que no fes calor em va permetre còrrer una bona estona passant per l'Aleixar i la Boca de la Mina. D'alli al final fins i tot em vaig permetre fer un esprint, amb el Carles de bracet i vaig arribar amb tot el grup de Trail Cambrils esperant-me. Molt emocionant!



El resultat: cursa acabada en 10'14, en la posició 27 de noies i 143 de la general. Per a mi l'objectiu estava acomplert a bastament. Els meus companys van fer tots unes marques boníssimes, i és que tinc la sort d'entrenar amb uns autèntics cracks.

Com a inconvenient, l'ensopegada ha resultat un esguinç que tardarà unes setmanetes en curar-se, però això no fa que no pensi repetir l'any vinent i tornar a baixar marca. Ho aconseguiré?

La foto del jump és de Blanca de la Sotilla. La resta, de Carles Gil.




dilluns, 29 de maig del 2017

Litterarum 2017




Dissabte 27 de maig vaig anar a LITTERARUM a explicar el projecte de Biblioteques amb DO a la Biblioteca de Cambrils.

Era la primera vegada que assistia a una Fira que enguany compleix 10 anys i que s'ha convertit en un referent, no només del llibre ebrenc, sinó del llibre en general. A més vaig descobrir la part reservada a programadors, que poden conèixer de primera mà diversos espectacles literaris de cara a futures contractacions.

He de dir que l'organització és de 10, tant pel que fa a informació prèvia, com per l'acollida. Hi tenen molt a veure l'Albert Pujol,  la M. Josep Clua i la Montse Pineda, que han aconseguit convèncer a diverses entitats (Ajuntament, Institució de les Lletres Catalanes, Diputació de Tarragona, Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre...) per tal que apostin i continuïn apostant per aquest format.





Després d'assistir a dos espectacles fantàstics de poesia i música (Canten Marta Pessarrodona i Versos immortals), vaig passejar per la carpa tot veient el fons editorial ebrenc de les llibreries locals i a les 20'30 vaig fer la presentació de Biblioteques amb DO a la Biblioteca de Cambrils.

Al costat dels estands dels cellers de diferents DO de tota Catalunya hi havia un petit escenari per a donar veu a biblioteques i cellers de cara a explicar el projecte de la Xarxa de Biblioteques de la Generalitat que ja fa 5 anys que funciona amb èxit. Vaig explicar les activitats que hem dut a terme a la biblioteca durant aquests anys, i la Noemí Poquet, del Molí de Rue de Vinebre va fer cinc cèntims del seu celler i dels seus vins. Per acabar vaig explicar un conte erótic amb contingut vinícola, i és que...  a qui no li agrada escoltar històries divertides?








Litterarum també em va servir per a retrobar-me amb diferents amics i amigues: l'Albert Pujol i la M. Josep Clua,  La Laura Fuses i la Mercè Esquerda, de biblioteques de Lleida, el Paco Sanahuja, el Jesús M. Tibau, el Jaume Boldú, l'Emanuel Munteanu, el Josep Sebastià Cid, la Núria Grau i la Núria Ardèvol, el Sergi Bassa, l'Anna Merino, la Cinta Roldán, la Sílvia Mayans, les germanes Besolí, els amics de la biblio de Tarragona i molts més... fins i tot vaig saludar el Mingo Ràfols (encara que vaig descobrir còmicament més tard que en realitat no som amics)

Fins l'any que ve!



dimecres, 24 de maig del 2017

Granets de sorra




Treballar en una biblioteca és dipositar granets de sorra.

Apart de les feines rutinàries de seleccionar, gestionar comandes, catalogar, difondre la col·lecció per mitjans cada cop més diversos, atendre l'usuari a peu de taulell i endreçar, entre altres, també inventem mil i una històries per a inocular la passió per la lectura i els llibres en els més petits.

Sí, les bibliotecàries tenim aquesta dèria. Ens resultaria molt més fàcil obrir i tancar la biblioteca i actuar com a caixeres de supermercat entregant llibres i endreçant-los, però en comptes d'això gestionem clubs de lectura, fem visites escolars, expliquem contes, llegim i recomanem muntanyes de llibres, dissenyem gimcanes... tot per a encomanar les ganes de llegir.

Ho fem amb il·lusió i amb convenciment perquè sabem que és beneficiós per als usuaris. Però també, he de reconèixer que ho fem amb picardia, i és que quan trobes un usuari al cap dels anys que et somriu, et saluda i et diu: "Recordo els contes que explicaves...", "Quants llibres vaig llegir gràcies a tu...", "Em vas obrir un món amb el club de lectura..." no pots deixar de sentir-te orgullosa dels petits grans de sorra que vas dipositant.

La nostra feina és això, dipositar petits grans de sorra que es converteixen en muntanyes algun dia. Ben al contrari d'allò que pretenen segons quines campanyes d'animació a la lectura que s'anuncien als quatre vents i volen aconseguir en quatre dies les coses que nosaltres només aconseguim a còpia d'anys.

Il·lustració de Carles Gil


dimecres, 10 de maig del 2017

Un tàndem






Avui us explico una bona notícia: el bloc, a partir d'avui, tindrà un alicient en forma de col·laboració artística. El Carles Gil s'incorpora com a il·lustrador dels  meus textos.

Sí, ell és el príncep del meu conte de fades (el post més llegit d'aquest bloc, per cert), però no només això, sinó que també dibuixa molt i molt bé, com podreu comprovar a partir d'ara.

Aqui dalt el tenim a la biblioteca "de mis amores" coneixent el món dels àlbums il·lustrats. Entre Innocenti, Jeffers, Paula Bonet, Dautremer... De moment us deixo amb una il·lustració seva ben maca. Us agrada? a mi m'encanta!



divendres, 28 d’abril del 2017

Carbasses i abraçades




Aquest 2017 és el segon any que treballo en el projecte MIRMIGA de la Biblioteca de Constantí. Explico contes durant el tercer trimestre escolar a tots els alumnes d'infantil i primària de les escoles del municipi.

Mirmiga és un programa de foment a la lectura brutal, que ja fa anys que es duu a terme a la biblioteca i que va rebre el Premi Maria Moliner en la seva darrera edició pel fet de ser eficient i d'integració social.

Estic orgullosa de formar part d'aquest projecte, junt amb les noies de la biblioteca, que se l'estimen amb bogeria i essent la tercera narradora del cicle després de dos grans com el Carles Alcoy i la Lídia Clua.

Explicar contes és una experiència enriquidora. No només per a qui escolta, sinó també per a qui explica, i el millor exemple l'he tingut aquest matí. Després d'una de les sessions uns quants nens m'han abraçat abans de tornar a l'escola. I si això ja no és prou bonic, l'Alba m'ha ensenyat una llibreta que van fer servir per a una activitat de Sant Jordi on els nens i nenes escrivien una recomanació d'un llibre que els hagués agradat molt, i a canvi rebien un pòster. Dos dels nens van recomanar el conte Corre, Corre, Carbasseta, un dels meus preferits i que acostumo a explicar sovint.

La felicitat està feta de petites coses, no creieu?

dimarts, 7 de març del 2017

Donacions: sí o no?





Llegeixo que un home mor aixafat per la seva col·lecció de revistes porno. I immediatament penso que si hagués fet com molta gent que va a una biblioteca a fer donació de les seves col·leccions documentals, això no li hauria passat.

I és que la dèria de fer "donacions" a biblioteques no té fronteres. Voleu saber què en pensem d'aquesta dèria els bibliotecaris? Molt fàcil:

Donacions sí: quan responen a una voluntat sincera de ser d'ajuda d'alguna manera per als usuaris de la biblioteca i, prèviament, han tingut el detallet de fer una selecció des de casa. Normalment et porten el material en bon estat i ben empaquetat.

Donacions no: quan responen a les ganes de treure's del davant com més ràpidament millor i passant-li el mort a un altre tota la morralla que es té per casa, sense pensar si aquells llibres poden servir als usuaris ni tenir en compte si estan extremadament bruts, estripats, o fins i tot amb insectes. I si et colen postals antigues, fotos velles, tiquets de compra de l'any de la picor, avall que fa baixada.

Doncs sí, amics. Els bibliotecaris que llegeixin això ja ho saben, però la resta de gent quan dius que les donacions són un mort no ho entenen. No saben que la gent porta les "donacions" en bosses de brossa, per exemple, o que són llibres que fan mania de tocar, entre altres coses.

L'argument bàsic és: "Acabo de traslladar-me de casa, estic fent neteja i claaaaaaaaaaaaaaaar, no aniré a llençar els llibres..." quantes vegades no hem sentit aquesta cantarella, i quantes vegades no hem respost: "Bé, si estan en bon estat..." "Oh, sí, sí, clar que estan en bon estat, a més són llibres molt bons", i aleshores obres la bossa i et trobes amb el que ja sabies: llibres fastigosos (per bruts, estripats...) i tres-centes vegades repetits (Poldark, El Perfum, Raíces, algun que altre Coelho...)

A Quèfemalesbiblios vam fer una recopilació de moments surrealistes en aquest post:  Però tu estàs bojaaaaaaa?  N'hi ha molts més, us ho asseguro. El tema donacions és font inesgotable d'anècdotes, la majoria de vegades esgarrifoses.

I ja quan es combina el tema "donacions" amb bústia de devolucions el resultat és directament de jutjat de guàrdia. Però el tema de la bústia ja el tractarem en una altra ocasió.

Per cert, si hi ha algú per la zona amb una bonica col·lecció de revistes porno com el de la notícia d'abans, no cal que en faci donació, no sigui cas que en comptes d'insectes contingui restes de porqueria d'una altra classe. NO, GRÀCIES!


dilluns, 6 de febrer del 2017

El lector neix i es fa... de vegades






Porto 23 anys treballant en biblioteca pública, i la majoria de la meva feina l'he desenvolupat en sala infantil i dinamitzant activitats de foment de la lectura, així que tinc una opinió formada sobre el fet de llegir. Aquesta, evidentment, és molt personal i segur que molts no hi estareu d'acord, però he volgut exposar-la perquè em posen bastant nerviosa els milers de decàlegs i consells per a crear bons lectors que corren per llibres, articles i xarxes.

Un exemple recent d'això últim seria l'article de Raquel Font a Ara criatures: Nens que devoren llibres. Però si exploreu una mica per la xarxa en trobareu a cabassos, i les recomanacions més o menys són les mateixes:


  • Que vegin actituds lectores a casa
  • Que els pares expliquin contes des de ben petits
  • Visites habituals a les biblioteques i/o llibreries
  • Que es regalin llibres


I un llarg reguitzell de bones pràctiques lectores que ningú discuteix.

Hi estic d'acord... a mitges. Estic plenament convençuda que hi ha persones que neixen lectores, i que llegiran malgrat no es donin les condicions idònies, i que hi ha persones que, malgrat tenir aquestes condicions, no llegiran (i em refereixo a llegir com a lectura per plaer, com a opció a altres alternatives d'oci)

A casa tinc la prova palpable d'això mateix: la meva mare ho va tenir negre per a ser lectora, ja que a casa seva no fomentaven la seva passió pels llibres, sinó tot el contrari, sentia comentaris que l'animaven a fer altres coses perquè llegir era perdre el temps. Ella va continuar llegint i s'ha convertit en una lectora compulsiva, i no només això, també fet els seus "pinitos" com a escriptora guanyant el Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó l'any 1994 amb La mostra de l'olivera.

Aquesta mare lectora va provar d'acostar l'espurna de la lectura a les seves tres filles. Recordo sobretot les constants visites a la Biblioteca Pública de Tarragona. Els llibres d'Enid Blyton primer i més tard Agatha Christie, Conan Doyle... etc. volaven de la biblioteca a casa i de casa a la biblioteca. Tant em van fascinar els llibres i la lectura que vaig decidir estudiar biblioteconomia. Les meves germanes han triat camins diferents. Llegeixen, sí, però no de forma tan habitual com jo, i això que l'ambient a casa era el mateix per a les tres.

Ara jo tinc dues filles i  han tingut tots els estímuls per a convertir-se en bones lectores, fins i tot molts més dels que apareixen als llistats de consells: tingueu en compte que faig sessions de contes a la biblioteca (sovint assajades abans amb elles), i que han vist sempre com preparo i dinamitzo les sessions de clubs de lectura. Malgrat això cap de les dues són lectores, en el sentit de tenir la lectura com a font principal de gaudi davant altres opcions.

Dit això, vist l'exemple a casa, i havent constatat casos similars en altres famílies que conec, he arribat a la conclusió que el lector neix i passarà per damunt de qualsevol obstacle per tal de satisfer la seva ànsia lectora. I aquells que no són lectors nats poden arribar a ser-ho, de vegades, si se segueixen els consells que abans us comentava... o no.

Això no vol dir que estigui en contra, ni molt menys, dels decàlegs i les recomanacions lectores. Benvinguts siguin, i jo continuaré fent activitats de dinamització per a provar d'encomanar la passió lectora, tant als lectors nats com als que no ho són, perquè crec fermament que llegir, com diu José Antonio Marina a La Màgia de llegir: "... és aconseguir la clau per entrar en un nou món...proporciona una alegre sensació de plaer i llibertat".

El tema de la multitud d'estímuls tecnològics que roben hores a la lectura ja el tractarem en una altra ocasió.







dilluns, 16 de gener del 2017

L' esport dóna energia





Aquest és el meu 2016 a STRAVA. El resum de tot un any de sortides a la muntanya, a còrrer o amb bici, amb els meus amics de #trailcambrils (properament tindrem bloc) i #apinyofix respectivament:


  • 1479 km totals d'activitat (693 km. de bici i 786 de running)
  • 37 km. l'activitat més llarga
  • Activitat amb més kudos: Trail per Pratdip de 15 km
  • Millor companya: Lara. Darrere el pseudònim està la Roser, una megacrack amb qui he compartit la majoria dels km. del 2016, i espero compartir-ne molts més.



Quan la gent em diu: no sé com t'ho fas per trobar temps per fer esport;  Quina mandra aquestes sortides amb fred/calor/a hores intempestives...; i no et canses????? La meva resposta és: No, no em canso, al contrari, aquestes sortides són les que em donen energia per a encarar la vida diària i també la feina a la biblioteca. I què millor que compartir-les amb gent encantadora?

Mens sana in corpore sano! i també, com diu la Cristina Puyo: SALUT I PEDALS.

Ens veiem per les muntanyes?






dimarts, 10 de gener del 2017

M'agraden massa les pelis de Tarantino





Portes més de 15 anys vivint al barri de manera plàcida. De sobte  un grup de nens i adolescents decideixen crear el seu espai just davant de casa teva, a les escales que donen accés al parc. Comencen els insults a tothom que transita per aquest espai (zorra; puta; viejo, qué miras...). Et llencen pedres enormes als vidres de casa. La jardinera del costat de les escales es comença a omplir de tota mena de porqueria, tot i tenir una paperera al costat. Quan finalment hi calen foc tothom s'exclama i tu penses: doncs mira, així s'ha cremat tota la merda que hi havien llençat, ara ja no queda res. De grafittis xungos i porros ja ni parlo.

Poses un post a facebook una mica pujat de to explicant el tema i un amic et diu: "Però què fas? treu-lo immediatament, com el llegeixin ja te l'has guanyat. La policia no farà res, has de parlar amb algú important de la comunitat". Faig cas, trec el post, localitzo un personatge important dins la comunitat, hi parlo i em diu: "No hagas caso, solo son niños".

De l'escala pugen una mica més i es col·loquen just davant de casa. Un dia porten una taula i cadires, i alli enmig es posen a jugar a les cartes, a beure i a fumar. Un altre dia porten guants de boxa, fan una rotllana i mentre dos s'esbatussen de valent els altres van animant.

Surts per anar a treballar i et trobes la bústia arrencada i destrossada davant de casa. Et sents impotent. Què m'espera demà? Poses denúncia als mossos, però és un tema difícil. Clar " Solo son niños". Espero que vinguin de l'asseguradora per veure si se'n fan càrrec, pregant perquè la nova bústia no vagi també pel terra i pensant: On estaran les cartes que segurament portava aquests dies el carter?

Els Reis Mags porten a les nenes un patinet elèctric. I els dius: "Compte amb anar per baix no sigui que us el prenguin". Però no cal. Mires per la finestra i resulta que a ells també els Reis els han portat un patinet elèctric perquè "Son solo niños" i el que fan no està mal fet. També n'hi ha algú que a Instagram farda de pijama i colònia de marca, i de 2000 euros en billetots trinco trinco.

I arribes a casa amb el cotxe i  estan just davant de la porta, davant la bústia que van arrencar amb nocturnitat i d'amagatotis. I els mires. I et miren. I somriuen sorneguerament perquè saben que ningú t'ajudarà. I també saben que tu ho saps. I aleshores t'adones que potser t'agraden massa les pelis de Tarantino, perquè et veus transformada en Vincent Vega, apretes a fons l'accelerador, i els esclafes contra la paret. Queden fets miques i ensangonats per terra, però penses que això no és problema, només cal trucar el Sr. Lobo, que ja s'encarregarà de tot.

Finalment reflexiones, treus el peu de l'accelerador i ressona dins el teu cap: "Si son solo niños".

dilluns, 2 de gener del 2017

El tio Antònio


Són les 13’30 h. M’encamino al bar del costat de la feina on acostumo a menjar des de fa 3 dies. La mama va dir-me que ja n’hi havia prou d’anar a dinar cada dia a casa i de portar-li la roba per rentar, que per alguna cosa m’havia independitzat, i que ara ella necesitava temps per a fer pilates, excursions i quedar amb les amigues. Egoista!, vaig pensar, vés què li costa… la cosa és que encara no he aconseguit organitzar-me la nevera i el rebost, i així estic, de menú diari.

-         Què teniu avui, Montse?
-         Avui? Avui és dijous, guapo, i els dijous toca paella. Paella valenciana. Què, t’agrada?

Somric i assenteixo, mentre veig com la Montse enfila cap a la cuina. 10 segons han servit per a transportar-me 20 anys enrere, a Picanya, València, a casa del tio Antònio.

El tio Antònio i la tia Mercedes tenien un tros allà a Picanya, enmig de l’horta valenciana. L’alqueria era tradicional, d’ una sola estança multiús, que igual feia de cuina, com de menjador a l’hivern, com de dormitori improvisat quan el tio Antònio decidia passar-hi uns dies. I fora, fora hi havia un devessall de terra cultivada amb tomàquets, carxofes, enciams, cebes… un regal per a la vista i els sentits.



Era tradició dels diumenges anar a menjar arròs al tros del tio Antònio, i alli ens juntàvem tots els cosins. La Maria i la Soledad, filles del tio Antònio i la tia Mercedes; el Carles, fill del tio Cosme i la tia Asunción; i els meus dos germans i jo mateix, que arribàvem amb els pares i els abuelos, que vivien amb nosaltres a València.

Recordo vivament la majoria d’aquests diumenges des de que tenia 4 o 5 anys i només era un mocós que perseguia els meus cosins intentant que em deixessin jugar amb ells. Jo era el més petit i sovint m’enganyaven, ho vaig saber més tard: - Vinga, posa’t a comptar fins a 20 i nosaltres ens amaguem. Sabien que em feia un embolic amb els números, i com que era molt estricte, tan bon punt m’equivocava, havia de tornar a començar, i així passaven els segons, i els minuts… i mentrestant ells estaven en algun amagatall explicant-se secrets, jugant i rient.

Al tros del tio Antònio es menjava arròs, clar. Arròs amb nap i cols, arròs amb bledes, arròs de conill, arròs de pollastre i ànec… i, encara que entre setmana a València el tio Antònio no tocava ni una cullera, ni un gra d’arròs, ni s’acostava a la cuina, al tros ell era amo i senyor, i el paellero el seu regne. Ell era l’encarregat de fer l’arròs i no permetia cap ingerència. Amb el pas dels anys la seva mania que ningú s’acostés mentre l’estava cuinant es va convertir en patològica. Havia ritualitzat tot el procés de manera absolutament estricta i no permetia cap mena de desviació.

Els pares, els abuelos, els meus germans i jo èrem sempre els últims en arribar, passat el migdia, i el tio Antònio ens rebia, invariablement, amb una sèrie de renecs per a fer-nos pagar la nostra insolència. El fet que el meu pare aprofités també els matins de diumenge per a adelantar feina a la fusteria no semblava que fos excusa prou vàlida per arribar tard.

Tots els cosins s’acostaven corrent des de diferents llocs i ens rebien, ells sí, amb els braços oberts. Amb 10 o 12 anys ja vaig començar a formar part plenament del grup, entre altres coses perquè ja no em podien enganyar tan fàcilment com quan era un marrec.

Els abuelos seien en unes cadires fora de la caseta, al lloc més fresc, i no perdien detall de les nostres corredisses. També intentaven escoltar la conversa que els pares i els tios mantenien entre anades i vingudes a l’alqueria i als horts. I l’abuela mirava de reüll el tio Antònio, que un cop havíem arribat nosaltres, posava en marxa el seu ritual.

- Nenes, les verduretes.

I la tia Mercedes cridava la Maria i la Soledad, que venien a correcuita, no fos cas que s’enfadès ja de bon començament el tio Antònio. I mentre el tio Antònio es feia passar la calor a base de cerveses, les noies i la seva mare s’afanyaven dins la caseta a preparar tot el menjar. Tot havia d’estar net, pelat, trossejat i a punt per tal que el tio Antònio pogués preparar l’arròs.

Les dones ho portaven tot al paellero i ho col·locaven segons les estrictes ordres del tio Antònio, que havia posat més entusiasme en construir el paellero que la petita alqueria. Ell mateix l’havia aixecat maó a maó, l’havia fet tan ample que hi cabia una paella de 14 persones, ni més ni menys. Havia aixecat unes parets prou altes per tal que al capdamunt s’hi pogués col·locar un terradet de canyís per a resguardar-se del sol, i també havia disposat diversos compartiments per a dipositar la setrillera, els plats amb els ingredients, les espàtules, culleres i cullerots i, sobretot, l’arròs. Un arròs que ningú sabia on comprava, i que segons ell era l’ingredient secret.

De tant en tant el vèiem traginant sacs d’arròs que guardava al rebost de la barraca. Quan ja tenia els ingredients a punt, anava al rebost, obria un dels sacs i n’extreia una quantitat a ull que transportava amb reverència al paellero, i la dipositava en un pot de vidre a l’espera del moment just per saltar a la paella i formar, definitivament, un altre arròs gloriós del tio Antònio.

Arribat aquest punt el tio Antònio entrava al paellero. Abans de posar-se a sofregir, reüllava pel voltant i si trobava algú disposat a interrompre el seu ritual transformava la seva cara en una ganyota entre malvada i emprenyada que foragitava qualsevol intent d’intromissió. Els pares i tios ja feia anys  havien après que no valia la pena intervenir. A nosaltres ens va costar una mica més de temps i unes quantes pessigades i clatellots, però a la fi vam deixar de temptar la sort i, quan el tio Antònio entrava al paellero, tothom desapareixia dels voltants a l’espera del “Au, va, que aquest arròs no esperaaaaaaaaaaaaaa”. Aleshores havíem de sortir corrents d’on estiguéssim i anar a correcuita a la taula, engrapar la cullera, menjar-nos la nostra part i, evidentment, alabar l’arròs del tio Antònio.

-         La teva paella, guapo. Què t’havia dit? A Tarragona, però autènticament valenciana.



Miro aquell aglutinat d’arròs, d’un color més que sospitós,  que la Montse m’ha col·locat davant i intento somriure. Ni el Montsant que tinc davant arreglarà aquest desgavell, ja ho veig venir. Introdueixo la cullera i escampo els grans d’arròs intentant endevinar quines verdures i quines carns en formen part, i torno a pensar en els arrossos del tio Antònio.

A còpia d’anys de veure el mateix ritual una vegada i una altra sabia perfectament els moviments del tio Antònio i la seva posició en cada fase. Això em va resultar molt útil quan jo tenia uns 16 anys. En aquella època havia començat a freqüentar companyies que, segons els meus pares, no eren recomanables. Tal i com va acabar tot està clar que tenien raó.

Vaig començar a fumar maria i a traficar-ne a petita escala per tal de tenir diners i poder seguir fumant i bevent cubates a la disco. El negoci anava bé, però no m’atrevia a amagar la mercaderia a casa, la meva mare tenia una dèria netejadora obsessiva que feia que diversos cops a la setmana capgirés la casa per a deixar-la com una patena. Impossible amagar res alli, ja havia estat a punt d’enxampar-me dos cops.
I de sobte vaig visualitzar el millor amagatall del món: el paellero del tio Antònio, un lloc utilitzat només per una persona i només per a una activitat exclusiva: preparar l’arròs dels diumenges.

Una nit vaig anar al tros amb la moto i vaig observar atentament el paellero. Vaig repassar tots els maons amb les mans i vaig constatar que, efectivament, estava magníficament construït. Seria difícil que així pogués amagar res. Vaig haver d’extreure quatre maons d’una part que em va semblar més dissimulada, prop del terra, els vaig retallar per tal que, un cop tornats a col·locar, al fons quedés un forat prou ampli per a amagar la meva mercaderia. I així ho vaig fer. La nit de dissabte anava al tros a deixar la maria, i la recollia el diumenge mentre el tio Antònio bevia cervesa a l’espera que les dones preparessin el menjar.

Un dissabte, però, vaig cometre un error. Vaig anar al tros. Mentre estava acotxat intentant extreure els maons per a deixar la càrrega vaig sentir la veuassa del tio Antònio darrere.

-         Què se suposa que estàs fent al meu paellero, gamarús?

Vaig quedar glaçat. Allò sí que no m’ho esperava. Normalment el tio Antònio anava a dormir d’hora quan es quedava alli i s’atroncava de tal manera que ni els llamps ni els lladrucs dels gossos ni cap altre soroll nocturn el desvetllaven.

Vaig començar a pensar ràpidament alguna excusa prou bona per a justificar la meva presència, però la por m’havia gelat també l’enteniment. Vaig gargotejar alguna cosa incomprensible mentre el tio Antònio cada cop envermellia més.

-         No ho saps que ningú pot acostar-se al meu paellero? Què estàs fent aqui? Deixa’m veure!

No cal dir que a la meva família ningú coneixia els meus tripijocs amb la droga i jo no tenia cap intenció que ho sabessin. El tio Antònio es va acotxar mentre jo mirava de tapar el forat, però em va apartar d’una revolada i va mirar dins, va treure les dues bosses i se’m va encarar. Va deixar caure les bosses i va rodejar-me el coll amb les seves manasses.

-         No ho saps que a casa som de bona pasta? Ningú té tractes amb droga ni res semblant. Ja ho saben els teus pares?

Em traspassava amb els ulls encesos en còlera i, apretava amb les dues mans. Jo no podia parlar i notava com em faltava la respiració. Només que m’hagués deixat parlar… però cada cop apretava més, i jo cada cop em trobava pitjor. En un esforç suprem vaig aixecar el braç dret i amb el maó que havia extret del paellero, vaig descarregar un cop a la templa del tio Antònio. Juro que no el volia colpejar tan fort. Només volia que deixés d’apretar. Però el tio Antònio va caure i va topar amb els maons que quedaven escampats pel terra.

Diumenge matí els meus pares van intentar, com sempre, enllestir aviat per arribar d’hora al tros del tio Antònio. I, com sempre, no ho van aconseguir. Però a mi m’era ben bé igual perquè ja sabia que aquell diumenge el tio Antònio no renegaria per a fer-nos pagar la nostra insolència. I també sabia que mai més tornaria a menjar un arròs com els del tio Antònio.